domingo, 28 de febrero de 2016

top #3 del llibre a la sèrie

(sona) - I see fire - Ed Sheeran


Ja torno a ser aquí! Ho sé, han estat massa dies, però malauradament no tinc temps per a més... És un tema temporal (espero) Ho solucionarem! :)
Avui us porto un llistat de les que són, a parer meu, les tres millors adaptacions de novel·les a la tv. Us recordo que l'ordre és completament aleatori, no correspon a una classificació determinada perquè em seria dificílissim, i sento que potser també una mica injust, triar-ne una per sobre la resta. 
Apa doncs, us animo a veure-les i donar-me'n l'opinió, i si teniu qualsevol proposta sobretot, sobretot, deixeu-me-la als comentaris. ^.^


#1 - Sherlock
Any d’estrena: 2010 - mini sèrie de 3 temporades.
País: Coproducció anglesa i nord americana.
Creador/s: Mark Gatiss, Steven Moffat
Producció: BBC
Guió: Mark Gatiss, Steven Moffat, Stephen Thompson, basada en Sherlock Holmes d’Arthur Conan Doyle.
Repartiment principal: Benedict Cumberbatch, Martin Freeman

"I'm not a Psychopath, I am a high-functioning Sociopath. Do your research."

Sherlock és un drama criminal que, capgirant les novel·les detectivesques victorianes de Sir Arthur Conan Doyle, ha creat un producte innovador i atractiu. Respectant-ne l’essència i adaptant-los perfectament al context actual, reinterpreta els casos més famosos que apareixen en els llibres amb una barreja d’acció, intriga i humor sarcàstic. El més sorprenent és que, malgrat que ja us hagueu llegit l’obra sencera d’Arthur Conan Doyle, i en conegueu els desenllaços, la sèrie no deixa de sorprendre i mantenir-nos a l’expectativa, amb aquella necessitat de més, que només ens deixen les obres que valen la pena
Sherlock, 2010, tumblr.
Mark Gatiss i Steven Moffat han fet una feina excel·lent en la creació de la sèrie, i els guions, que també són obra seva, són igual de remarcables.

Sherlock està dividida, fins ara, en tres temporades de tres capítols més o menys conclusius. Com ja sabeu, el protagonista (Benedict Cumberbatch) és un detectiu brillant, però totalment autàrquic i asocial, que es dedica a resoldre crims en el Londres actual, acompanyat de Watson (Martin Freeman), un exmilitar anglès, que mira d’afegir un punt racional a la irreverència arrogant del primer. L’ombra allargada de James Moriarty, l'antagonista de l'obra, només fa que millorar-ne el resultat final. Les interpretacions són sòlides, vorejant la perfecció, no puc afegir-hi més, un llistat infinit d’adjectius positius. 

Tant la sèrie, com els actors, compten amb nombroses nominacions als Emmy, però no va ser fins al 2014 que van aconseguir guanyar l’Emmy al millor guió, millor actor per Benedict Cumberbatch, i millor actor de repartiment per Martin Freeman.
No és d’estranyar que Sherlock hagi seduït a tots els serèfils del món, no sé de ningú que l’hagi vist i simplement no li hagi agradat, de ningú amb dos dits de front. És una aposta segura.


Sherlock, 2010, tumblr.


#2 - Game of Thrones (Juego de Tronos)
Any d’estrena: 2011 - (actualitat)
País: Estats Units
Creador/s: David Benioff, D. B. Weiss, George R. R. Martin 
Producció: HBO
Guió: David Benioff, basada en les novel·les de George R. R. Martin.
Repartiment principal: Sean Bean, Peter Dinklage, Lena Headay, Kit Harington, Emilia Clarke

"A lion doesn't concern himself with the opinions of sheep."

Una de les estrenes més imponents, i més cares, que han portat a la televisió. N’havia de parlar, m’ho he pres com una obligació.
Aquesta sèrie s’ha independitzat, i ja no sé si és abans l’ou o la gallina. M’explico. Com sempre, l’interès per l’obra de George R. R. Martin va explotar amb l’estrena de la sèrie de tv, basada en Canción de Hielo y Fuego, els seguidors augmentaven i la sèrie continuava, els llibres acostumen a perdre la batalla quan les pantalles s’hi posen pel mig, i ha arribat un punt que HBO ha volgut córrer tant, que hi ha interrogants que ens seran desvetllats abans per televisió, que per les pàgines de les novel·les. És una llàstima, tot i que també és cert que el senyor Martin s’ho està prenent amb molta, moltíssima calma, per desesperació meva. I’m a book-fan
GoT, 2011, tumblr.

Game of Thrones, que compta fins al moment, amb cinc temporades (26 d’abril s'estrena la sisena), és entre moltes altres coses, un drama de fantasia medieval, intrigues polítiques i aventures. També és una anàlisi sociològica, estructural, i política, però si em poso a parlar d’això, no sortim d’aquí fins a la setmana vinent ;) La trama se centra, sobretot, en les lluites de poder dutes a terme per diverses famílies d'origen noble, amb la finalitat de fer-se amb el Tro de Ferro de Ponent, i el control dels Set Regnes. Traïció, corrupció, ambició, poder... Alt contingut en sexe i violència, però des d’una lògica coherent, que és el que la fa tan atractiva. No us enamoreu de cap dels seus personatges, jo ja us he avisat.

GoT, 2011, tumblr.

La producció gaudeix d’un dels pressupostos més importants de la història i, per tant, és tan impactant com s’espera d'ella. Efectes, vestuaris, caracteritzacions i fotografia, no tenen res a envejar-los als de la pantalla gran. I les interpretacions són extraordinàries, cada una d'elles, fins i tot les dels personatges secundaris. Destaco especialment el paperàs que fan Peter Dinklage, com a Tyrion, Lena Headay, Cersei, i Emilia Clarke com a Daenerys.

Compta amb 26 Emmys, dos dels quals van anar a parar en mans de Peter Dinklage (Tyrion) al millor actor de repartiment, i un altre per a la propia sèrie, com a millor drama l'any 2015, en què va batre tots els rècords arreplegant quinze guardons, el nombre més alt aconseguit fins ara. 
Si puc retreure-li alguna cosa a la direcció de Game of Thrones, són certes llicències que s’han pres respecte al llibre durant aquesta última temporada, però res més.

GoT, 2011, tumblr.
Agafeu paper i llapis, i aneu apuntant-vos noms, famílies, i regnes, l’univers de Martin és tan bast, que resulta fàcil perdre’s. Però val molt la pena que us hi submergiu amb ganes. No us en penedireu.


#3 - Outlander
Any d’estrena: 2015 - (actualitat)
País: Coproducció anglesa i nord americana
Creador/s:  Ronald D.Moore, John Dahl, Diana Gabaldon
Producció: Ronald Moore, John Kohlberg (Starz)
Guió: Anne Kenney, Ronald Moore, (…) basada en les novel·les de Diana Gabaldon
Repartiment principal: Caitriona Balfe, Sam Heughan, Tobias Menzies

"For where all love is, speaking is unnecessary. It is all. It is undying. And it is enough."

Reconec que sento una debilitat especial vers aquesta sèrie i els seus protagonistes, de fet és l’única que vaig conèixer abans que la pròpia novel·la, potser és que em va agafar en un moment de debilitat concret, però m’hi vaig enganxar tant, que un cop finalitzada vaig fer-me amb tots els llibres de l’autora.
Una de les adaptacions més fidels i respectuoses que he vist. Gènere dramàtic, ciència-ficció romàntica (me l'acabo d’inventar, però sona prou bé), consta d’una temporada de setze capítols i esperant la segona, que s’estrena a l’abril.

Outlander, 2015, tumblr.
Claire Randall (Caitriona Balfe) és infermera de guerra durant dels anys quaranta, i acaba de casar-se amb un famós historiador anglès, Frank Randall (Tobias Menzies), expert en l’Escòcia dels “Highlands” (Senyors de les Terres Altes).
Arran de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, la parella es veu obligada a ajornar la lluna de mel i Claire és enviada al front. Però tan aviat s’acaba, decideixen reprendre el viatge, destí: Escòcia. És durant una visita de la Claire a Craigh na Dun, un misteriós cercle de pedres d'origen celta, que es veurà transportada en el temps, concretament a 1743, on coneixerà els autèntics guerrers escocesos, la seva lluita contra la Gran Bretanya de George II, i les primeres revoltes nacionalistes.
Outlander, 2015, tumblr.

Tot i no comptar amb un pressupost especialment sucós, la producció d’Outlander és molt més que decent, i els paisatges i la fotografia són preciosos. El disseny de vestuari és un dels punts més forts de la sèrie, a part del treball documental extensíssim, que tot i no ser tan detallat com en els llibres per raons òbvies, no es queda curt. Reconec que en un principi tenia dubtes pel que fa a les interpretacions, sobretot de Caitriona Balfe, però em van durar exactament 90 minuts, un parell de capítols, suficient per atrapar-me en el magnetisme que desprenen la parella que formen amb Sam Heughan, que interpreta a James Fraser

Outlander, 2015, tumblr.

La sèrie no deixa de créixer a mesura que avança, embolicant-se per acabar amb un final de temporada que encara no sé ben bé com descriure. Xocant, corprenedor, tràgic? No us deixeu endur per les aparences, no és una sèrie ‘roseta’ per a tots els públics, hi ha romanticisme però no morireu per diabetis. És petriamor del bo.


Fins a la propera, lectors!

(sexy)Kit Harington, tumblr.


Salut i lletres,

Mahalta.

miércoles, 24 de febrero de 2016

Ressenya: Horizonte Martina

(sona) - Steamroller - James Taylor


Títol #1 Martina con vistas al mar  #2 Martina en tierra firme
Autor/a Elísabet Benavent
Ed. Suma de Letras · 2016 · e-book, 400/500 pàgs.
Llengua Castellà



"Empiezas el martes. Bienvenida a El Mar. Bienvenida al giro que cambiará tu vida, Martina." 
(Martina con vistas al mar; Elísabet Benavent - cap. 4)

Ja us havia parlat de l’Elísabet Benavent, en el post que vaig fer sobre els favorits del 2015. És una autora que segueixo de prop. En una mena d’intercanvi coherent, als seus llibres els demano allò que saben donar-me, i sense més. No n’espero una qualitat narrativa alta, fal·làcies vitals, o teories metafísiques impossibles. Pretenc que em facin passar un parell de dies divertits, somrient davant les seves pàgines, i imaginant, que aquella pot ser temporalment la meva vida, els meus problemes, o ells, els meus amants. I sempre compleixen, sobradament

L'Elísabet Benavent està de moda, és l’aposta segura de la seva editorial, Suma de Letras. No és d’estranyar que últimament ens la trobem fins a la sopa. Un estil lliure, sexy, esbojarrat i sense pretensions, és la clau del seu èxit, dotant sempre d'intensitat la quotidianitat.


"–No. Tú te crees que por correr más rápido ese futuro que tantas ganas tienes de vivir vendrá antes, pero ¿sabes qué? Que si sigues haciéndolo, llegarás cansado y no te esperarán más que los jirones de aquello que quisiste coger por el camino y que rompiste de tanto tirar." (Martina con vistas al mar; Elísabet Benavent - cap. 41)

Elísabet Benavent.
Horizonte Martina és la darrera bilogia que ha publicat, seguint la fórmula de l’èxit i repetint patrons. Ha fet ‘més del mateix’. Gènere romàntic-eròtic postmodern. Però no ho critico, en absolut, em sembla fantàstic que hi hagi qui d’entrada no busqui cap profunditat artística ‘per se’, i que així, em permetin desconnectar llegint. Sembla un oxímoron, però no ho és. 

Una de les coses que més m’agraden de la seva narrativa, és la forma en què construeix a les protagonistes femenines. Elles mai no són princeses buscant qui les salvi de l’avorriment, sinó dones al voltant dels trenta, sovint amb corbes, vestint talles d’adulta. Independents, malparlades, plenes de dubtes, que no obstant això, tiren endavant, planten cara. Què?Hi encaixeu? I és que a més, totes les seves novel·les són un gran elogi a l'amistat, aquella que et porta a preguntar: A qui hem de matar?!, quan la cosa es complica. Tot ben amanidet amb un bon raig d'humor i un polsim de mala llet, perquè Benavent escriu així, pel boc gros, sense filtres ni pudor. Que cada cosa té el seu nom i no estem en edat de cansar-nos amb subtileses, que si s’ha de dir cul, es diu cul i palante, que tots en tenim un, i la bellesa sempre és subjectiva. 

tumblr.

Sinopsis

"Pablo Corazón de León te pone a ti de muy buen humor, ¿eh? Pues que sepas que me caes mejor cuando eres un robot que imita las emociones humanas. Me perturba que las tengas por ti misma. Debes estar violando al menos dos de las tres leyes de la robótica de Asimov. Te programaron para protegernos, no para sentir." (Martina con vistas al mar; Elísabet Benavent - cap. 55)

La Martina treballa com a cuinera en un hotel de Madrid. És una noia quadriculada, racional, un pèl freda, sovint callada. Exhaustiva en la feina. No  li escau socialitzar amb els altres, és conscient de les seves limitacions. Estabilitat i rutina, són la seva marca vital. L’Amaia és infermera i és, també, una de les seves millors amigues, irreverent, esbojarrada, pura adrenalina. La Sandra, l'últim personatge femení important, és superficial i un punt esnob, fa anys que es prepara unes oposicions per treballar com a notaria, però s'ho pren amb calma.  
I... (so de tambors) en Pablo. Xef d’un dels restaurants més importants de la capital, avantguardista, genial, un modernillo, que ho sent i ho viu tot a màxima potència. Enamorat de l’amor, estima per sobre de les seves possibilitats, per sobre, fins i tot, del que és saludable. 
En un cop de sort la Martina entrarà a formar part de la plantilla d’en Pablo Ruiz. No podien trobar-se, i descobrir-se, dues persones aparentment més diferents. Només tenen una cosa en comú, l'amor per la cuina.
El Mar, un restaurant, un escenari i una promesa. Que tot ho broda, fins i tot els tovallons. 

"Chéjov dijo: «La medicina es mi esposa legal; la literatura, solo mi amante»—murmuré viendo los primeros reflejos anaranjados del cielo, en el agua.
—Es curioso…, se le conoce más por la pasión que le dedicó a su amante que por el amor a su mujer, ¿no?
—A veces la vida es así. Sencillamente encontramos un poco más tarde el amor de nuestras vidas. " (Martina con vistas al mar; Elísabet Benavent - cap. 65)

Sent del tot sincera, aquests no han estat, en general, els llibres que més m'han agradat de l'Elísabet Benavent. Potser és perquè venia de lectures molt potents, però els hi he trobat més peròs que a la resta, sobretot al primer. Massa espai per la reiteració de les descripcions de caràcter, o per les neures dels seus personatges. Un llenguatge una mica passat de voltes, que fent un bon ús de la ironia, no caldria repetir tant. I que consti que no hi tinc res en contra, com he dit abans, m'agrada la irreverència, però hi ha hagut estones en què ha arribat a cansar-me una mica. 
Obviant això últim, m'ho he passat pipa. Martina en tierra firme, la segona novel·la de la bilogia, té un dels epílegs més intensos que he llegit fins ara. Llagrimetes. A més, he descobert que en Pablo és el meu prototipus d'home ideal. (Apa, vés i busca'l reina) 
Poques vegades m'havia agradat tant un personatge masculí, amb els seus pros i els seus contres. La veu narradora va canviant segons el capítol, així, el lector és capaç d'empatitzar amb totes dues vivències. Doncs bé, decididament jo he empatitzat molt més amb la d'ell, la d'en Pablo. Probablement perquè en comparteixo la passió i la visceralitat, la constant continència emocional de la Martina... m'ha exasperat una mica. 

"–No puedo–conseguí balbucear-. No puedo, Pablo. Y me mata.
–Sí que puedes. No te convenzas de lo contrario. Apóyate en mí y yo lo haré en ti." (Martina en tierra firme, Elísabet Benavent)

Sigui com sigui, si no passeu pel vostre millor moment, i necessiteu una descàrrega d'energia ràpida, en plan "la Joie de Vivre", aquests són els vostres. Seguirem amatents a tot el que publiqui aquesta autora.


p.s No he afegit més fragments de Martina en tierra firme, perquè no vull fer-vos 'spoilers' i que acabeu odiant-me... ;) 


Salut i lletres!

Mahalta.

sábado, 20 de febrero de 2016

Off topic - 28.

(sona) I won't give up - Jason Mraz


Avui és el meu aniversari. Em pensava que la proximitat als trenta em tindria mig xafada tot el dia, rotllo Chewbacca sense el cafè del matí, però m'ho estic prenent la mar de bé. Acceptació i calma interior. A més, continua semblant que en tinc 18.  

tumblr.

M'estic passant el matí donant les gràcies, i com que sóc molt bleda i molt sensible, m'emociono quan m'adono que sóc una tia amb sort, amb molta molta sort. Algú a qui no envolta una gran quantitat de gent, però que els que ho fan, ho fan molt de veritat, acompanyant-me de ben a prop. GRÀCIES. No ha estat un any fàcil, i em costa poc deixar-me portar per coses que, ben mirat, no tenen gens d'importància. Els que hi heu estat, ho heu fet tan fidelment, que m'heu retornat un trosset de vida. No és broma, no sóc de les que oblida. Ni de les que es rendeix. Tinc unes amigues que ho són tot, i uns pares que tenen preparades xarxes i matalassos sempre que em fa falta. I així, mai no acabo de trencar-me. 

M'ha tocat la loteria. Davant meu només veig camins, possibilitats. Amb ganes de tot, i de més.

tumblr.

Crear-me un blog ha estat una de les millors decisions que he pres aquest any, i prometo dedicar-li temps, esforç i tota la il·lusió del món per a fer d'aquest, un espai tant meu com vostre.  

A qui vulgui llegir-me, gràcies, em feu realment feliç.

El Gran Gatsby, 2013, tumblr.


Salut i lletres!

Mahalta.

jueves, 18 de febrero de 2016

top #4; sèries històriques

(sona) - Take Me To Church - Morgan James; Postmodern Jukebox


Com que en les dues darreres entrades us parlava dels últims llibres que he llegit, i no vull que tot plegat se us faci massa pesat, avui us porto quatre sèries històriques que no us podeu perdre abans que acabi l’anyN’hi ha alguna que encara està en marxa, d’altres ja han acabat i podeu trobar-les ‘fàcilment’. Si heu d’hipotecar-vos un ronyó, per a poder pagar-les, seria un altre tema i que consti que us planyo, però ser culturalment inquiet, en aquest país, és un luxe que no tothom es pot permetre. 

Salutacions als electors conscients, i tal. 

tumblr.

#1 - Band of Brothers
Any d’estrena: 2001; minisèrie de 10 episodis.
País: Estats Units
Creador/s: HBO  
Producció: Tom Hanks, Steven Spielberg
Guió: Stephen Ambrose, Erik Jendresen, Tom Hanks, John Orloff...
Repartiment principal: Damian Lewis, Ron Livingston, Donnie Wahlberg, Matthew Settle

“From this day. To the ending of the world. But we in it, shall be remembered. We few, we happy few, we band of brothers. For he today that sheds his blood with me, shall be my brother.
Band of Brothers és una sèrie de gènere dramàtic/bèl·lic, ambientada durant la Segona Guerra Mundial, més concretament, en el que va ser el Front Occidental. 
Basada en la novel·la de l’historiador americà Stephen Ambrose, se centra, sobretot, en l’experiència personal de la Companyia E del 506è Regiment d’Infanteria Paracaigudista de la 101a Divisió Aerotransportada. I, especialment, en un dels seus oficials, Richard Winters, molt ben interpretat per Damian Lewis, a qui veiem posteriorment protagonitzant sèries d’èxit com Homeland, produïda per la FOX, o Wolf Hall, de la BBC. 
Band of Brothers, 2001, tumblr.

Aquesta és la narració gràfica d’un dels fets més vergonyants de la nostra història. Amb una producció digna del millor cinema històric, una direcció impecable, i una interpretació excepcional, combina la ficció amb petites entrevistes als protagonistes reals, supervivents de guerra que cedeixen la seva experiència a la sèrie, i hi afegeixen veracitat i emoció. Res hi és gratuït, i, creuant la barrera del gènere, eleva l’espectador a un nivell d’empatia sense precedents

Band of Brothers hauria de formar part del currículum d’història de tots els instituts, perquè més enllà de la violència, que no s'obvia en cap capítol, els valors que s'hi aboquen, val la pena no deixar-los perdre.


#2 - Boardwalk Empire
Any d’estrena: 2010 - 2014
País: Estats Units
Creador/s: HBO / Terence Winter
Producció: Rudd Simmons
Guió: Terence Winter

Repartiment principal: Steve Buscemi, Kelly Mcdonald, Michael Shannon, Michael Pitt

"We all have to decide four ourselves how much sin we can live with."
Boardwalk Empire és una d’aquelles sèries que, si m’agradés, veuria abraçada a un bon whisky. De ritme i banda sonora (QUINA banda sonora...) d’allò més sensuals, demana que et deixis portar per la trama, de vaivé gairebé hipnòtic. No és àgil, i el guió requereix certa concentració, se li han de posar ganes, però si hi entres, arriba a ser fascinant. A més a més, a parer meu, l’última i la primera són les millors de les cinc temporades. L’avala també el seu creador: Terence Winter, escriptor i productor de Los Soprano, i el fet que la direcció del primer capítol que es va emetre, anés a càrrec de Martin Scorsese.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) ha acabat, és època de canvis i revolucions. Les dones americanes aixequen la veu, han aconseguit que les deixin votar, i emprenedors de tota mena apareixen del no-res a Atlantic City (New Jersey). Nucky Thompson (Steve Buscemi) basat en el personatge real d’Enoch Johnson, controla la ciutat tan política com econòmicament, en ple període de la llei seca (1920-1933), i ho fa per mitjà de xantatges, suborns, manipulacions i una gran quantitat de connexions amb la màfia. Nucky utilitza la seva influència per a costejar-se l’alt nivell de vida que manté, tot tipus de luxes innecessaris i uns quants gàngsters a càrrec seu, movent-li el negoci del contraband. Així mentre fa discursos ètics i moralistes, ell s'ho emporta calentet. Si és que res ha canviat tant...
Interpretacions molt destacables, sobretot el paperàs que fa Steve Buscemi,  Globus d’Or l’any 2010, com a millor actor. També va guanyar-ne un la sèrie, el mateix any, per la millor sèrie dramàtica. I el vestuari… i la fotografia… Impecables. Submergiu-vos en els bojos anys vint!



#3 - Wolf Hall
Any d’estrena: 2015; minisèrie de sis espisòdis. 
País: Anglaterra
Creador/s: Peter Kosminsky
Producció: BBC (Mark Pybus)
Guió: Peter Straughan (novel·la de Hilary Mantell)

Repartiment principal: Mark Rylance, Damian Lewis, Claire Foy, Jonathan Pryce

"My husband used to say, put Thomas Cromwell in a dungeon and by evening he'll be sitting on cushions with gaolers owing him money."
Enric VIII (1491-1547), interpretat per Damian Lewis, és el segon monarca de la casa Tudor a l’Anglaterra de la dècada de 1520. El país s’enfronta a un conflicte polític que el mateix Rei ha generat, mirant d’anul·lar el seu matrimoni amb Caterina d’Aragó (1485-1536), per a casar-se amb Ana Bolena (1507-1536), la seva amant. Per a fer-ho, es veu obligat a trencar lligams amb l’Església Catòlica, i a fundar-ne una de nova, de la qual en serà el cap absolut, l’Església d’Anglaterra, o anglicana. Dissoldrà els monestirs, s’enfrontarà amb el Papa i amb la major part d’Europa, i forçarà, també, la unió d’Anglaterra amb Gal·les. Tot plegat, ho farà aconsellat per Thomas Cromwell, amb un paper importantíssim en la història del país, és el veritable protagonista d’aquesta minisèrie.

A Cromwell li dóna vida Mark Rylance, tot un descobriment interpretatiu personal, que ha estat nominat en aquesta edició dels Òscars com a millor actor de repartiment, gràcies al seu paper a ‘ El puente de los espías’, i que compta amb una llarga experiència teatral. Wolf Hall, però, no és 'puro teatro', és l'exemple de gran producció històrica, de gènere dramàtic i polític (a més el vestuari és una passada). Adaptant de forma brillant la novel·la de Hilary Mantell, s’allunya de la versió d’Enric VIII shakesperiana, a la que estem tan acostumats, i ens apropa al punt de vista de Thomas Cromwell, a qui de ben segur, un cop conegut, etiquetarem de ‘trepa polític’. 
Wolf Hall, 2015, tumblr.
Però no m’oblido del nostre rei, Damian Lewis està magnífic, imponent, desprén l’atractiu enlluernador que el paper li demana, i ens regala escenes majestuoses. L'eròtica del poder. Aquesta obra tracta l'espectador com a un personatge més de la seva trama. Us endinsareu en la seva foscor amb facilitat, és una sèrie tranquil·la, de ritme lent, greu, intel·ligent. Esplèndida. 



#4 - Vikings
Any d’estrena: 2013 - (on air)
País: Canadà / Irlanda
Creador/s: Michael Hirst
Producció: The History Channel
Repartiment principal: Travis Fimmel, Clive Standen, George BlagdenKatherine Winnick

"Warriors don't show their heart until the axe reveals it."

Feia falta alleugerir una mica de pes després de tanta sèrie dramàtica, alguna cosa que ens enganxi i ens diverteixi a la vegada, que inoculi coneixements d’història com qui no vol la cosa. Vikings, tres temporades i a punt de començar-ne la quarta.
Un dels herois més famosos de la cultura nòrdica, Ragnar Lodbrok (Travis Fimmel), és el protagonista d’aquesta última sèrie. Ragnar, descendent d’Odin, déu de la guerra, es converteix en el rei dels víkings, i engega una campanya bèl·lica per a conquerir terres llunyanes, encara per descobrir, a través del mar de l’oest i acompanyat dels seus guerrers i la seva família. Curiosament, a tot plegat, Michael Hirst hi afegeix el personatge de l’Athelstan (George Blagden), un monjo anglosaxó que és segrestat per Ragnar i que es converteix en la mà dreta del cap del clan. Es posen de manifest, així, les diferències culturals i religioses, l’ambició per saber i descobrir-se el món, l’un a l’altre.

La producció no és res espectacular, penseu que el pressupost és molt més baix que el de les propostes anteriors, però tampoc tens ganes d’arrancar-te els ulls. És coherent, i supleix les limitacions que té, amb interpretacions més que notables. A més a més, està molt ben documentada, el paisatge és espectacular, i les llicències que es pren, en l'àmbit de guió, són necessàries. Potser el més interessant és, que ens brinda la possibilitat de conèixer de prop, aspectes del dia a dia, tradicions i rituals de la cultura nòrdica, que fins al moment desconeixíem.
Vikings no només és una sèrie de gènere històric, sinó que també conté grans dosis de mitologia, acció, passió i un important component bèl·lic.
La recomano especialment estèticament, penseu que als nòrdics el tema del pudor els relliscava bastant, no s'hi miraven massa a l'hora de vestir-se. Molt fan dels víkings, així en general. 

Vikings, 2013, tumblr.

Tingueu sempre al cor la idea d'Ítaca, bon viatge! :)


Salut i lletres,

Mahalta.



martes, 16 de febrero de 2016

Ressenya: Uno más uno.

(sona) - All night long - Jason Mraz (Lionel Richie)


Itunes estava de celebració, no em pregunteu que se celebrava, ni idea, el cas és que tenien un llistat de títols a preu de ganga, dos eurets, fins i tot algú amb una economia com la meva podia deixar-se anar una mica. Vaig triar-ne un a la babalà, aquest era el nivell, guiant-me per ‘Me before you’, una altra novel·la de l’autora de la què havia sentit molt a parlar, vaig fer-me amb ‘Uno más uno’. El resultat, n’és el següent.

Títol Uno más uno
Autor/a Jojo Moyes
Ed. Suma de Letras · 2014 · 400 pàgs.
Llengua Castellà


"—Qué es esto? —dijo mirándolo con suspicacia.
—Whisky, triple seco y zumo de naranja.
Dio un sorbo. Y luego otro más largo.
—Está muy bien.
—Sabía que le gustaría. Lo he hecho especialmente para usted. Se llama Bastardo Quejica." 
(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 19)

Uno más uno és una fotografia en color, un missatge del que no t’escapes, i és també, un elogi als perseverants. Narrativa anglesa, amb pinzellades d’humor, drama i romanticisme, Jojo Moyes eleva el gènere realista contemporani, a una nova dimensió. Al·leluia! Com prendre’s un cubanito a l’estiu: orxata ben fresca, combinada amb una bola de gelat de xocolata. Per separat mola, però junt...? Superb. El que jo us digui.

El llibre consta de quaranta-un capítols, cada un d’ells narrat per quatre personatges principals, amb un tons i veus ben diferenciades, la construcció de caràcter és fantàstica i molt visual. I tot i que el ritme de la novel·la és un punt inconstant, dividint-la en quarts, el primer va requerir-me bastant d'esforç (detalls descriptius que sentia que no li feien falta), els altres tres em van semblar fascinants. Dos dies em va durar, i tenint en compte el nivell d’estrés que em gasto, creieu-me, és poquíssim. La trama està molt ben elaborada, la narració és detallista i cuidada, i la traducció, brillant. Una qualitat literaria força més alta del que m'esperava, la veritat. Una sorpresa més.

Sinopsis

Coneixem la Jess, separada, al voltant dels trenta, amb dues criatures a càrrec, es guanya la vida netejant pisos i fent de cambrera al pub del poble. La Tanzie, la filla petita, és especial, un geni de les matemàtiques que adora a en Norman, el seu gos, i a en Nicky, el germà gran. Fill de l’exparella de la Jess, enganxat als videojocs, i d'aspecte estrany, en Nicky s’ha convertit en el sac de boxa dels companys de classe, i no sembla voler parlar-ne amb ningú. 
I l’Ed, programador informàtic, amb empresa pròpia i sense problemes econòmics, que es trobarà enfrontant-se, per un error estúpid, a una important batalla legal que l’obligarà a canviar de prioritats, i de punt de vista.

"Lo que pasa con los números —dijo, como si hubieran estado manteniendo una conversación totalmente diferente— es que no siempre son números. Quiero decir, i es imaginario. Pi, trascendente. Igual que e. Pero si los juntas, e elevado a i veces pi da menos uno. Forman un número que no existe. Porque menos uno no es un número, sino un lugar donde debería haber un número.
—Bueno, eso tiene todo el sentido —dijo Nicky.

—Para mí desde luego —dijo el señor Nicholls—. Me siento como un espacio donde debería haber un cuerpo." (Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 17)

Tots quatre, i sense esperar-s'ho, compartiran un llarg viatge amb cotxe, destí Escòcia, per a assistir a un concurs de matemàtiques, que podria canviar-los la vida per complet. Posant sobre la taula les diferents realitats vitals de cada personatge, i amb grans dosis d’humor i optimisme, qüestionaran tot el que creien saber, aprenent i desaprenent-se els uns als altres. Es veuran obligats a parlar i a obrir-se, a gestionar la solitud, a practicar l’empatia, escoltant-se, observant-se amb deteniment, i a deslliurar-se de prejudicis. Aquesta és la història de quatre persones, a qui només els fa falta uns quants quilòmetres, per a donar-se i donar-nos, una gran lliçó de vida

"—Entonces, ¿limpia usted muchas casas?
Ella frunció un poco el ceño.
—Sí.
—¿Tiene muchos clientes habituales?
—Es un complejo turístico.
—Y… ¿era esto lo que quería hacer?
—¿Que si quería limpiar casas? —Enarcó una ceja como para comprobar que le había preguntado eso—. Pues no. Yo quería ser buceadora profesional. Pero tuve a Tanze y no pude hacer que el cochecito flotara.
—Vale, era una pregunta idiota." 
(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 11)

Jojo Moyes escriu sobre les coses petites. Dibuixa amb pinzell fi uns personatges que t’atrapen, et remouen alguna cosa per dins, que necessita pair-se amb temps. És especialment delicada en l'escena, pots sentir-ne les olors i les angoixes, i tot i que el punt de partida és desolador, la narració és plena de llum i franquesa. Molt cuidada. M'ha captivat especialment el personatge de la Jess, em pregunto quantes mares com ella hi ha allà fora, mereixent més del que reben, però somrient i mirant als ulls a la vida. 'No em digueu què és el que no puc fer', ens diria ella. 


"Por eso no se había venido abajo cuando Marty la abandonó. Era lógico: él no podía hacerle daño. Lo único que le importaba de verdad a Jess eran aquellos dos niños y hacerles saber que estaban bien. Porque, aunque todo el mundo te tire piedras, si tu madre te respalda, estás bien. En lo más profundo de ti sabes que te quieren. Que mereces que te quieran." 
(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 17)

No he pogut escriure aquesta ressenya tot just acabar-me el llibre, perquè sentia que necessitava oxigenar-la, deixar-la créixer. No és un plaer ràpid, t'obliga a replantejar-te a tu mateix, però si en respectes el tempo, amb els dies, et sorprens pensant: Com m’ha agradat aquest llibre! He de recomanar-lo sí o sí

La Bella y la Bestia, 1991, tumblr.


"La ley de las probabilidades en combinación con la ley de los grandes números sostiene que, para lograr algo contra todo pronóstico, a veces tienes que repetir un acto un número creciente de veces para obtener el resultado deseado. Cuantas más veces, más probabilidades. O, como le explico a mi madre, básicamente tienes que insistir." 
(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 41)


Salut i lletres!

Mahalta.

domingo, 14 de febrero de 2016

Benito Taibo; (TED)

<< La República democrática de los Lectores >>


La majoria de records que tinc neixen de la casualitat, de la sorpresa, els fets que més em marquen, els que no oblido, són aquells que succeeixen sense esperar-m’ho. 

Ahir al vespre, mentre navegava per internet, vaig descobrir un vídeo molt especial. Es tracta d’una xerrada organitzada per TED, una comunitat sense ànim de lucre, fundada l'any 1984, que per mitjà de conferenciants d’origen i especialitats professionals diverses, tenen en comú la voluntat de difondre idees i missatges per al CANVI: social, econòmic, polític, tecnològic... etc.
En aquest cas, la xerrada va a càrrec de Benito Taibo (1960), escriptor mexicà i autor, entre d’altres de Persona Normal (2011) i Cómplices (2015), tots dos editats per Planeta

Confesso que encara no n'he llegit cap dels dos, tot i que n'he trobat crítiques boníssimes, sobretot de 'Persona normal', que fa setmanes que apareix en les 'millors lectures de l'any'. El que és segur, i amb data d'ahir, és que passen a formar part de la meva llista extensíssima de pendents, i absolutament necessaris. Un altre autor a seguir.
"No hay nada más peligroso que un lector." Benito Taibo, TEDtalk, 2 de novembre de 2015.
Aquest és un post ben senzill, simplement tenia ganes de fer-vos partícips de la meva troballa i convidar-vos, enèrgicament, a que us escolteu la xerrada, que tot i que a causa del marcat accent mexicà de l’escriptor, hi ha estones que costa d'entendre, no deixa de ser molt, molt interessant. Val la pena que us ho prengueu amb calma, i us la torneu a posar les vegades que facin falta. 
Un missatge per a la vida que, qualsevol de nosaltres, voldria ser capaç de transmetre a les futures generacions, i a les presents! Perquè mai no és tard, ni és mal moment, per obrir un llibre.


"Somos lo que hemos leído o seremos, por lo contrario, la ausencia que los libros han dejado en nuestras vidas?" Tomás Eloy Martínez.

Gaudiu-la. 




p.s El poema que recita l'escriptor, d'en Rafael Alberti, és 'de una belleza apabullante'. Us en deixo el link, per si voleu donar-li un cop d'ull :)


Salut i lletres!

Mahalta.

jueves, 11 de febrero de 2016

Ressenya: Fangirl.

Autor/a Rainbow Rowell
Ed. Alfaguara · 2014 · 512 pàgs.
Llengua Castellà


"—Entonces no has leído los libros.
—No soy muy aficionado a leer.
—Me parece que esa es la afirmación más idiota que has pronunciado nunca en mi presencia." 
(Fangirl, RRowell - capítol 11)

Vaig agafar aquesta novel·la amb escepticisme, m’explico, estava convençuda de trobar-me amb una obra entretinguda, juvenil, correcta per desembossar, i passar l’estona. N’havia llegit molt bones crítiques en els blogs literaris que segueixo, i és per això que vaig decidir arriscar-me. La primera sorpresa va ser la meva, en descobrir-me davant d’un dels llibres més deliciosos i originals que he llegit en els darrers mesos, sense exagerar. Em declaro molt fan de la prosa de Rainbow Rowell, és simplement preciosa, delicada i honesta, àgil, malgrat que ens presenti situacions complicades, els capítols no perden mai la llum que els acompanya. És un llibre inicialment juvenil, però jo el recomanaria, també, a tots aquells pares a qui els resulta difícil mantenir una conversa amb els seus fills, i a tots i totes aquelles joves que troben, en la ficció, un refugi segur.

Sinopsis

La Cath ha acabat la seva etapa a l’institut, és l’hora d’iniciar-ne una de nova i enfrontar-se a la universitat. Ella i la seva germana bessona, la Wren, amb qui sempre ha estat molt unida, cal que deixin la llar que han compartit amb el seu pare durant tants anys, un publicista que pateix un trastorn mental greu, i comencin un nou viatge. 
La mare, va abandonar-los sense explicacions quan elles eren petites. Cada una ha mirat de pair-ho com ha pogut, però d’entrada, el resultat no podria haver estat més diferent. Mentre la Wren sembla tota una relacions públiques, desinhibida, amant de la festa, desafiant, la Cath viu amb por, es refugia en els llibres, i en les fanfictions que escriu sobre en Simon Snow, el seu ídol literari (una mena d’homenatge al Harry Potter de J.K Rowling). És una gran escriptora, molt madura, i té milers de fans d’arreu del món, però amb això, ja no n’hi ha prou.
A la Cath li tocarà vèncer la dependència que pateix, trobar-se fora de la zona de confort, per a créixer, i poder avançar. Sense esperar-s'ho, comptarà amb l’ajuda de les persones que anirà coneixent: la Reagan, la seva malcarada, però autèntica, companya d’habitació, la professora d’escriptura creativa, la sra. Piper, i un company de classe, en Nick, un xic especial,  però, sobretot i més important, en Levi, que li obrirà una finestra al cel, posant en dubte tot el que creia saber. 


"—¿Alguna vez tienes la sensación —le preguntó a Nick el martes por la noche— de que eres un agujero negro, pero al revés…? 
—¿Algo que expulsa en vez de absorber? 
—Algo que es absorbido —intentó explicarse Cath. (...)—. El reverso de un agujero negro hecho de palabras. 
—Como si el mundo te estuviera exprimiendo el lenguaje.
—No tanto como exprimir, más bien como si las palabras surgieran de mi interior a tanta velocidad que ya no supiera ni de dónde proceden. 
—Y quizás has agotado tus provisiones de lenguaje —apuntó él solemnemente— y las tejes de carne y hueso. 
—De aliento —dijo ella..." 
(Fangirl, RRowellcapítol 10)

Cath - Fangirl, RRowell

Potser és perquè sempre he estat una freaky, més o menys discreta, o perquè molt sovint, durant la lectura, he sentit la veu de la protagonista com si fos la meva, el cas és que m’he enamorat d’aquesta història i dels seus personatges. Últimament, en els llibres que he anat llegint, totes les relacions, del tipus que siguin, es defineixen com a inconstants, un etern estira-i-arronsa entre els personatges, que hi ha cops que arriba a desesperar-me. No és el cas de Fangirl, en aquesta novel·la els protagonistes es donen la mà, s’ajuden a avançar i a mirar endavant amb optimisme. Podria ser més perfecte? No empalaguen, de fet, el component romàntic és el que té menys importància de la trama. 

M’encanta el detall que té l’autora al final de cada capítol, on afegeix fragments de la fanfiction que escriu i obsessiona la Cath, o fins i tot, del llibre original en el qual es basa. De fet, construeix cert paral·lelisme entre ella i els personatges de ficció, usant-los inconscientment com a via d'escapament emocional.

"Ya sé contra qué nos enfrentamos: contra mí.
«Contra lo que queda de ti», le había dicho el monstruo.
¿Y qué queda de mí?, se preguntó Simon. ¿Un fantasma? ¿Un vacío? ¿Un eco?
¿Un niño enfadado de manos inquietas?" 
(Fangirl, RRowell - capítol 28 (Simon Snow.))

Tota la novel·la és plena de detalls, de petits regals al lector. Costa taaant, trobar autors que no escriguin només per a ells mateixos! Parlar de trastorns mentals, de xocs emocionals, de superació del dolor, de la forma que ho fa Rainbow Rowell, tan plena de frescor i de veritat a la vegada, no ha de ser fàcil. 
Només per això, ja es mereix el meu respecte i reconeixement. Per això, i pel somriure estúpid que se’t dibuixa a la cara mentre llegeixes. Confesso que he estat endarrerint al màxim el moment d'acabar-lo,  sentia que encara no volia acomiadar-me'n, i això, només em passa amb els bons. En llegiré més, segur, seguríssim.

"A veces, escribir se parece a correr cuesta abajo. Los dedos vuelan por delante de ti en el teclado igual que hacen las piernas cuando no pueden resistir del todo la atracción de la gravedad." (Fangirl, RRowell - capítol 37)

Love Actually, 2003, tumblr.



Salut i lletres!

Mahalta.