Ressenya: Fangirl.

(sona) - Fly me to the moon - Frank Sinatra

Títol Fangirl

Autor/a Rainbow Rowell

Ed. Alfaguara · 2014 · 512 pàgs.

Llengua Castellà

"—Entonces no has leído los libros.

—No soy muy aficionado a leer.

—Me parece que esa es la afirmación más idiota que has pronunciado nunca en mi presencia." 

(Fangirl, RRowell - capítol 11)

Vaig agafar aquesta novel·la amb escepticisme, m’explico, estava convençuda de trobar-me amb una obra entretinguda, juvenil, correcta per desembossar, i passar l’estona. N’havia llegit molt bones crítiques en els blogs literaris que segueixo, i és per això que vaig decidir arriscar-me. La primera sorpresa va ser la meva, en descobrir-me davant d’un dels llibres més deliciosos i originals que he llegit en els darrers mesos, sense exagerar. Em declaro molt fan de la prosa de Rainbow Rowell, és simplement preciosa, delicada i honesta, àgil, malgrat que ens presenti situacions complicades, els capítols no perden mai la llum que els acompanya. És un llibre inicialment juvenil, però jo el recomanaria, també, a tots aquells pares a qui els resulta difícil mantenir una conversa amb els seus fills, i a tots i totes aquelles joves que troben, en la ficció, un refugi segur.

Sinopsis

La Cath ha acabat la seva etapa a l’institut, és l’hora d’iniciar-ne una de nova i enfrontar-se a la universitat. Ella i la seva germana bessona, la Wren, amb qui sempre ha estat molt unida, cal que deixin la llar que han compartit amb el seu pare durant tants anys, un publicista que pateix un trastorn mental greu, i comencin un nou viatge. 

La mare, va abandonar-los sense explicacions quan elles eren petites. Cada una ha mirat de pair-ho com ha pogut, però d’entrada, el resultat no podria haver estat més diferent. Mentre la Wren sembla tota una relacions públiques, desinhibida, amant de la festa, desafiant, la Cath viu amb por, es refugia en els llibres, i en les fanfictions que escriu sobre en Simon Snow, el seu ídol literari (una mena d’homenatge al Harry Potter de J.K Rowling). És una gran escriptora, molt madura, i té milers de fans d’arreu del món, però amb això, ja no n’hi ha prou.

A la Cath li tocarà vèncer la dependència que pateix, trobar-se fora de la zona de confort, per a créixer, i poder avançar. Sense esperar-s'ho, comptarà amb l’ajuda de les persones que anirà coneixent: la Reagan, la seva malcarada, però autèntica, companya d’habitació, la professora d’escriptura creativa, la sra. Piper, i un company de classe, en Nick, un xic especial,  però, sobretot i més important, en Levi, que li obrirà una finestra al cel, posant en dubte tot el que creia saber. 

"—¿Alguna vez tienes la sensación —le preguntó a Nick el martes por la noche— de que eres un agujero negro, pero al revés…? 

—¿Algo que expulsa en vez de absorber? 

—Algo que es absorbido —intentó explicarse Cath. (...)—. El reverso de un agujero negro hecho de palabras. 

—Como si el mundo te estuviera exprimiendo el lenguaje.

—No tanto como exprimir, más bien como si las palabras surgieran de mi interior a tanta velocidad que ya no supiera ni de dónde proceden. 

—Y quizás has agotado tus provisiones de lenguaje —apuntó él solemnemente— y las tejes de carne y hueso. 

—De aliento —dijo ella..." 

(Fangirl, RRowell - capítol 10)

Cath - Fangirl, RRowell

Potser és perquè sempre he estat una freaky, més o menys discreta, o perquè molt sovint, durant la lectura, he sentit la veu de la protagonista com si fos la meva, el cas és que m’he enamorat d’aquesta història i dels seus personatges. Últimament, en els llibres que he anat llegint, totes les relacions, del tipus que siguin, es defineixen com a inconstants, un etern estira-i-arronsa entre els personatges, que hi ha cops que arriba a desesperar-me. No és el cas de Fangirl, en aquesta novel·la els protagonistes es donen la mà, s’ajuden a avançar i a mirar endavant amb optimisme. Podria ser més perfecte? No empalaguen, de fet, el component romàntic és el que té menys importància de la trama. 

M’encanta el detall que té l’autora al final de cada capítol, on afegeix fragments de la fanfiction que escriu i obsessiona la Cath, o fins i tot, del llibre original en el qual es basa. De fet, construeix cert paral·lelisme entre ella i els personatges de ficció, usant-los inconscientment com a via d'escapament emocional.

"Ya sé contra qué nos enfrentamos: contra mí.

«Contra lo que queda de ti», le había dicho el monstruo.

¿Y qué queda de mí?, se preguntó Simon. ¿Un fantasma? ¿Un vacío? ¿Un eco?

¿Un niño enfadado de manos inquietas?" 

(Fangirl, RRowell - capítol 28 (Simon Snow.))

Tota la novel·la és plena de detalls, de petits regals al lector. Costa taaant, trobar autors que no escriguin només per a ells mateixos! Parlar de trastorns mentals, de xocs emocionals, de superació del dolor, de la forma que ho fa Rainbow Rowell, tan plena de frescor i de veritat a la vegada, no ha de ser fàcil. 
Només per això, ja es mereix el meu respecte i reconeixement. Per això, i pel somriure estúpid que se’t dibuixa a la cara mentre llegeixes. Confesso que he estat endarrerint al màxim el moment d'acabar-lo,  sentia que encara no volia acomiadar-me'n, i això, només em passa amb els bons. En llegiré més, segur, seguríssim.

"A veces, escribir se parece a correr cuesta abajo. Los dedos vuelan por delante de ti en el teclado igual que hacen las piernas cuando no pueden resistir del todo la atracción de la gravedad." (Fangirl, RRowell - capítol 37)

Love Actually, 2003, tumblr.

Salut i lletres!

Mahalta.