Els 4 que no us recomano.

(sona) A Aquestes Alçades de la Pel·lícula - Els Amics de les Arts

Avui us porto una cosa diferent, però que també tenia moltes ganes de fer. En aquest post parlarem dels no recomanables, llibres als quals, des del meu punt de vista, val més que no us apropeu. Sóc una activista teòrica de l'estalvi, ja m'ho agraireu. A la xarxa hi podreu trobar infinitat de blogs que us recomanaran llibres, algun d’ells molt interessants, però és francament complicat fer-te amb un llistat de NO recomanables. 

tumblr.

Hi té res a veure el creixent co-working entre bloggers i determinades editorials? Chi lo sa.

Aquesta entrada d'Imprescindibles serà més reduïda que l'anterior, on us recomanava set llibres, últimament el que m'ha caigut a les mans m'ha deixat bastant satisfeta. Us saluda algú que temporalment sembla gaudir d'un bon criteri, aprofitem-ho.
I aprofito també, per deixar clar que es tracta només d'una opinió, no voldria ferir sensibilitats ni ofendre ningú. Els llibres, com tot, tenen un espai de temps molt concret i potser, tot plegat, es redueix al fet que vaig agafar els següents quan no tocava.

Enjoy.

#4 Música para feos - Lorenzo Silva

Ed. Destino, 2015

Llengua: Castellà

“ Una historia de amor a contracorriente, entre una joven periodista y un militar veterano, con el telón de fondo de la guerra de Afganistán. Mónica y Ramón se conocen por azar, en un local nocturno, en el que ninguno de los dos pinta gran cosa. A veces, las historias comienzan así. Mónica y Ramón no han tenido mucha … “

Els primers llibres que vaig llegir-me de Lorenzo Silva van ser, d’una tirada i en aquest ordre, El cazador del desierto (1998), catorze anys repetint-me mentalment “-Mi nombre te estaba esperando” quan algú pregunta com em dic. 

El segon, Algún día, cuando pueda llevarte a Varsovia (1997) i el tercer, La lluvia de París (2000). 

Em van encantar, de debò, no devia tenir més de tretze o catorze anys i recordo que em van enganxar moltíssim. Més endavant vaig llegir-me tres o quatre coses més, i tot i que és veritat que ja no em van atrapar de la mateixa manera, recordo gaudir força de la forma com escrivia Silva. Elaborada però propera, bonica.

És per això que quan vaig trobar-me amb aquesta novel·la, que si no m’equivoco, és l’últim que ha publicat, no m’ho vaig pensar i vaig fer-me amb ella. 

Li poso un psé-psé. Lorenzo Silva és un bon narrador i aquesta és una novel·la elegant, no li negaré, però la veu d’ella se sent impostada, no arribes a creure-te-la del tot. Hi ha un excés, a parer meu, de dramatisme i de desídia afegida. Incomprensible perquè l’autor acostuma a tocar molt bé la construcció del rol femení, com a mínim en llibres anteriors. Al protagonista masculí, Ramón, no saps on situar-lo, vaga perdut durant tota la narració i li manca densitat com a personatge. L'obra mira de tenir un caire intimista, amb certa crítica social, però resulta una mica depriment. 

El detall dels vint-i-un enllaços d’Spotify a les cançons citades, és innovador, ajuda una mica a connectar. (M’esforço a buscar-li la part positiva).  

El final és inesperat, intenta portar al lector cap a una empatia artificial, com si Silva no acabés d’atrevir-se a explicar la història que tenia al cap, no sé quina mena d’autocensura es va imposar però sincerament, és una llàstima, li hauria pogut treure molt més suc a tot plegat. 

Sé que hi ha crítics i bloggers als qui els ha agradat molt, però a mi, tot i que em sap greu, aquestes dues-centes pàgines em van deixar desganada.

#3 Sé lo que estás pensando - John Verdon

Ed. Roca Editorial de Libros, 2010
Llengua: Castellà

“ Un hombre recibe una carta que le urge a pensar en un número, cualquiera. Cuando abre el pequeño sobre que acompaña al texto, siguiendo las instrucciones que figuran en la propia carta, se da cuenta de que el número allí escrito es exactamente en el que había pensado. David Gurney, un policía que después de 25 años de servicio se ha retirado al norte del Estado de Nueva York con su esposa, se verá involucrado en el caso cuando un conocido, el que ha recibido la carta, le pide ayuda para encontrar a su autor con urgencia. Pero lo que en principio parecía poco más que un chantaje se ha acabado convirtiendo en un caso de asesinato que además guarda relación con otros sucedidos en el pasado. “

Un best-seller americà i una demostració que, sovint, és més important com vens el producte, que la qualitat del que vens.

Novel·la policíaca, amb una trama ben estructurada, tot i que hi ha detalls que hi són sobrers i que podrien arribar a avorrir-vos una mica. La prosa és senzilla, poc rebuscada, i el cert és que és un llibre que es llegeix de pressa, però no vaig acabar d’enganxar-m’hi, i és estrany, perquè és un gènere que acostuma a fer-ho. John Verdon la toca bé, però aquí es queda lluny del mestre Grisham o fins i tot del millor Katzenbach. 

Previsible, endevinar qui era l'assassí em va costar menys de la meitat del llibre, i així una com que es desanima.

La descripció psicològica del protagonista no em convenç, recorre massa sovint als tòpics clàssics del gènere: Detectiu brillant, emocionalment molt incompetent, obsessionat amb la feina. Us sona? A més a més, quan explica la turmentosa relació que mantenen pare i fill, em recorda sospitosament a una de les novel·les de John Irving. 

No obstant això, la trama policial és correcta. Sense focs artificials. L’autor intenta aguantar-ho amb la incògnita al voltant de la sèrie numèrica, però és forçat, com un pegat mal col·locat. 

Aquesta és, a grans trets, una novel·la de serial-killer més, ho hem vist i ho hem llegit tantes vegades, que no aporta res de nou. Donaria, segurament, per un capítol de CSI o Mentes Criminales, però això és tot. Si és el que busqueu, més del mateix, endavant. Però si us ve de gust que us sorprenguin, quasi millor que opteu per llegir-vos 'El Psicoanalista' d’en Katzenbach. Us encantarà. 

#2 No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas - Laura Norton

Ed. Espasa Narrativa, 2014

Llengua: Castellà

“ (...) Te podríamos contar con más o menos gracia de qué va la cosa, para que te hicieras una idea: que si la protagonista, Sara, es muy maja, que si tiene un trabajo muy interesante (es plumista, ¿a que nunca lo habías oído?), que si es un pelín obsesiva y alérgica a los sobresaltos... Por supuesto, la vida se le complica y se encuentra con que su piso se convierte en una especie de camarote de los hermanos Marx cuando en la misma semana se meten a vivir con ella su padre deprimido, su hermana rebelde y su excéntrico prometido y, sobre todo, el novio al que lleva mucho tiempo sin ver. (...) “

Un títol enginyós que promet més del que dóna. És tot el que us interessarà d’aquest llibre. Simple, lent, forçat i sovint infantil. Val més caure en gràcia que ser graciós. No és que estigui mal escrit, que no ho està, és que realment no saps on vol arribar Laura Norton, o perquè ha necessitat tres-centes pàgines per fer-ho. 

Me’l va deixar la meva cosina de disset anys, prometent-me que m’enganxaria i que em faria riure molt, no prejutgeu, a mi la literatura juvenil m’agrada, un bon llibre no té edat, però al revers hi diu << La historia que está deseando leer cualquier chica entre 18 y 98 años. >>  Quin cliché, com si la condició de gènere ens obligués a consumir només cert tipus de narrativa. Als homes doneu-los Kafka, a les dones quatre revistes de premsa rosa. Se m’infla la vena.

Sense coherència en la trama, ni en la relació entre personatges, la protagonista genera zero empaties, i per aquí ja em perd. No té caràcter, ni forma, es passa el llibre queixant-se de les conseqüències de la seva inacció, i d’una família basada en relacions tòxiques i codependència, tots amb un punt neuròtic. Resulta exasperant. El final és previsible des del primer capítol. Vaig arribar a saltar-me paràgrafs sencers per falta d’interés. I això em passa poc, molt poc.

Potser és que hi vaig entrar amb massa expectatives, sense esperar-ne res es queda en una lectura estiuenca. Lleugereta. No el recomanaria, malgrat que sóc una ferma defensora del llegiu per llegir... Suposo que, malauradament, tot té els seus límits. 

#1 Sèrie Crossfire (I, II, III) - Sylvia Day

Ed. S.L.U Espasa, 2013 (inacabada)

Llengua: Castellà

" «Gideon Cross apareció en mi vida como un rayo en la oscuridad… Era guapo y brillante, imprevisible y sensual. Me atraía como nadie ni nada lo había hecho nunca». Sexy, adictiva y seductora, la serie Crossfire consolida su gran éxito internacional y se devora con avidez. "

Ni tan sols vaig acabar-los. Em vaig quedar a la meitat del segon llibre. I us prometo que amb això ja us ho dic tot. El principal problema d’aquesta saga és la monotonia discursiva, com ja li passava a les Cinquanta ombres d’en Grey. Però confesso que malgrat com n’estava de mal escrit, jo amb en Grey m’ho vaig passar bé, vaig riure més del que vaig frisar amb les escenes pujades de to, però em vaig divertir. Aquí algú a qui no li fa vergonya admetre-ho, que fins i tot n’he vist la pel·lícula (no comment). 

Amb els llibres de la Sylvia Day, en canvi, em vaig exasperar. 

Vaig comprar-los sense expectatives, no em malinterpreteu, no n’esperava cap debat metafísic, però com a divertimento... M’hi vaig llençar. Encara em curo les ferides. 

És absurd que d’un argument tan pobre n’hagin extret una sèrie tan llarga. Bàsicament aquests llibres es construeixen a base de diàlegs inversemblants, fórmules narratives repetitives, i d’un nombre impossible de personatges amb traumes sexuals. 

No és una novel·la eròtica, és un acudit dolent. El nivell dels diàlegs és digne d'una porno de gasolinera. I la veritat, em preocupa a quin tipus de públic arriba. Hola? A mi em sembla que les relacions de parella no haurien d’anar d’això. 

Tòpics. Una protagonista femenina totalment alienada i estèticament perfecta, insuportablement cagadubtes, depenent, i amb problemes de control matern. Vist. El personatge masculí, un empresari molt ric i molt guapo, es fa pesat de tant com n’és de viril i de sobreprotector. Ens queda clar a la segona descripció Sylvia Day, no em menystinguis, la meva imaginació funciona perfectament, la tercera i la quarta ja no caldrien.
Fugiu-ne criatures, aquest no us aportarà res de res. Beh. Avorrit.

Abbiamo finito. Però abans deixeu-me recordar que, si hi ha algú a l’altra banda de la pantalla que te ganes de recomanar-me un llibre, engreixant el meu llistat de pendents, estaré encantada d’afegir-lo. Sé que per ara la cosa es redueix als meus pares i a quatre amigues tímides, però ei, a girl can hope!!

 

tumblr.

Gràcies per ser-hi :)

Salut i lletres!

Mahalta.