Imprescindibles.

<< I amb el somriure, la revolta. >>

(sona) Ara mateix - Lluis Llach, lletra de MMartí i Pol

Si parlem de poesia, què és el primer que us passa pel cap?  

Diuen els que en saben, que és l’art de dotar de ritme les paraules, tenint present l’extensió dels versos, l’accentuació interna i l’organització de les estrofes. 

Però jo no sóc, ni de lluny, una experta en teoria. D’entrada ni tan sols m’interessa massa. No em malinterpreteu, no és que no cregui necessari que tothom conegui les característiques bàsiques per entendre’n o analitzar-ne l’estructura, això hauria d’assegurar-ho l’ESO, però no només. 

La cotilla de l’ordre i la rima m’avorreix. Jo començaria preguntant: - I a tu, on et porta?

tumblr (The dead poets society, 1989)

Potser és que El Club de los Poetas muertos (Peter Weir, 1989) em va afectar especialment, l’he vist quatre-centes vegades i quan arriba el moment, com una alumna més, defensaria al senyor Keating a crit de “Oh captain, my captain!”  Amb l’èpica sempre em guanyen. Sóc una romàntica.

Fugint de l’esnobisme que malauradament acostuma a envoltar-la, llegeixo poesia com qui es mira una obra d’art, observo el color de les paraules, primer amb respecte i després buscant-hi la meva veritat, sense prejudicis, o mirant d’abocar-li els mínims. L’entenc com un exercici mental, emocional i personal, de dubte raonable, d’opinió crítica. I si no m’arriba, no m’hi quedo. Així de simple. No descarto res, només miro d’assumir que no és el meu moment i si aquest ha d’arribar, ja arribarà. A ningú li agrada el vi el primer cop que el tasta. 

Malgrat tot, no en sóc una gran consumidora. Més aviat em cau a les mans sense esperar-m’ho, i quan ho fa, si d’alguna manera em toca la part sensible... Bé, ja us ho vaig dir, no m’ho prenc a la lleugera. Ja em plantejo tatuatges. 

Això m’ha passat en comptades ocasions. I no solament, però sobretot, em passa amb l’obra de Miquel Martí i Pol, que a més a més, va ser my first. 

“Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que l’escriptor sol no és capaç de donar-li” 

Quan tenia vuit o nou anys, la mare em va portar a la presentació d’un dels últims llibres que va publicar. El recordo perfectament, sempre somrient i signant amb aquella tremolor de mans que m’encongia (patia esclerosi múltiple), perseverant amb la ploma, lector darrere lector. Sense poder deixar de mirar-lo, potser, va ser llavors que va començar a fascinar-me. L’amistat que tenia amb en Lluís Llach i la meva curiositat, van acabar d’impulsar-me a interessar-me’n més i millor.

Dono gràcies a la mare per haver-m’hi portat, i per poder comptar amb un exemplar dedicat d’Estimada Marta. 

(VIII) Marta, la plenitud no és un erm 

ni aquest silenci d'ara un pou eixut; 

l'esfera gira lentament i el temps 

s'ha deturat al fosc dels teus cabells. 

Aigües i vent reposen, i el desig 

és una branca amb tota llei de fruits. 

Que lluny de tot, i els dits aquietats 

entre els teus dits, l'escuma dels colors 

al fons dels ulls, aquietats també. 

Que lluny de tot, i músiques i veus 

configurant l'empremta del teu cos 

que estimo tant, damunt la meva pell. 

Res no ens pertany i som senyors de tot. 

L'ombra de l'ombra allargassa el secret 

molt més enllà del gest i del neguit. 

Acluco els ulls i aspiro el teu perfum 

compacte i dens, tan ple de salabror.  

La poesia de Martí i Pol és una carícia, una forma de transcendir d’un mateix. Escriu amb la panxa. No és polida, ni ordenada. És propera i vibrant. Humil. Simple, concisa, i densa. “L’essencial es diu amb senzillesa.” Concep la poesia com una experiència vital, com un procés d’autoconeixement, potser és per això que resulta tan fàcil emmirallar-s’hi.

Adoro Estimada Marta (1978), que és la seva obra més coneguda, però Suite de Parlavà, el Llibre d’absències, L’àmbit de tots els àmbits o el Llibre de les solituds m’emocionen tant o més. 

(..) Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre.

Lletra a Dolors (Llibre d'absències, 1985)

Dubto que puguem trobar a algú que, a hores d’ara, no hagi llegit a Miquel Martí i Pol, encara que sigui des del desconeixement, per casualitat. D'ell en van dir el Poeta del poble, ens va regalar la seva obra, amarat de generositat, per fer-ne ús com ens plagués.

Avui, em venia de gust apropar-vos una mica més a mi a través de Martí i Pol, omplint racons de certeses. 

tumblr (The dead poets society, 1989)

Salut i lletres.

Mahalta.