Vola, vola mixonet.

- Què en penses fer de la teva vida?

- Sorpresa!

(sona) Delicate - Damien Rice

No fa massa, aprofitant que passava uns dies a casa, vaig anar a prendre un cafè amb una amiga a qui feia temps que no veia. Ella té una sensibilitat extraordinària, hi ha qui diria que és justament això el que la frena, per a ells tinc preparades bales i canons.

La sensibilitat només pot ser una porta.

tumblr

Crec fermament que cadascú de nosaltres desperta la seva emoció per mitjà d'un canal, sense que hagi de tractar-se de res elevat, quan el reconeixem connectem amb l'essència del que som. 

Bé doncs ella, la meva amiga, s'emociona profundament ballant, ella ÉS dansa i està convençuda que ho ha heretat de la seva mare. El cas és que no ha deixat mai de ballar, tot i que el que realment li agrada és la dansa clàssica, n'ha practicat de tot tipus en el seu temps lliure i francament, és bona. 

Fins aquí tot en ordre, però ai... El context! Les herències! Són un tema gruixut (parleu-me de les vostres mares). 

La seva mare també ballava, i pel que m'explica li agradava tant com a ella, però per culpa de les circumstàncies, la por, o per aquesta mania arrelada que tenim de seguir fidelment l'ordre establert per uns altres, va deixar de fer-ho. I no va ser un trencament net, no, tot el contrari, ha passat molt temps enyorant el que podia haver estat, omplint racons de condicionals. 

S'emocionava quan em descrivia la tristesa que sempre li havia vist als ulls quan recordava la dansa, que ho feia sovint, i quan li preguntava per què plorava, li contestava: - No ho entendries filla. 

A casa sempre va sentir, amb paraules o sense, que ballar era un hobby, una afició, tot i que en la seva intimitat somiava amb l'impossible.

I voilà. Això ha estat, en això ho ha convertit. 

tumblr

El problema és que el que no resolem, quan ens allunyem de qui som, allò que queda pendent no marxa mai massa lluny, crec que simplement es transforma en quelcom gens agradable, una mena de núvol negre que no ens permet veure o viure res en plenitud, una ombra sempre present. 

La mare de la meva amiga li va regalar a ella l'amor per la dansa i per l'art, però sense voler també li va regalar la por a prendre riscos. El temps s'escapa pel forat del dubte.

Ara ella ja és gran, massa gran diu, però es penedeix enormement de no haver plantat cara a la por, de no haver alçat la veu per cridar JO SÓC.

Diu que té clar que si mai té fills, tot i estar-li molt agraïda a la seva mare per la tendresa rebuda, i per haver intentat fer-ho sempre el millor possible, els demanarà que lluitin, que mirin als ulls de la por i que creguin en els impossibles.

Aquesta vol ser una oda a la vida, un plantar cara a un mateix quan et limites, un desaprendre necessari. Però és només una intro, construïr a favor no és res senzill, jo amb prou feines tinc quatre fonaments desordenats, però és que em van ensenyar les respostes, abans de poder entendre les preguntes.

Llibre recomanat: El caballero de la armadura oxidada - Robert Fisher (1997)

Mahalta.