Ressenya: Uno más uno.

(sona) - All night long - Jason Mraz (Lionel Richie)

Itunes estava de celebració, no em pregunteu que se celebrava, ni idea, el cas és que tenien un llistat de títols a preu de ganga, dos eurets, fins i tot algú amb una economia com la meva podia deixar-se anar una mica. Vaig triar-ne un a la babalà, aquest era el nivell, guiant-me per ‘Me before you’, una altra novel·la de l’autora de la què havia sentit molt a parlar, vaig fer-me amb ‘Uno más uno’. El resultat, n’és el següent.

Títol Uno más uno

Autor/a Jojo Moyes

Ed. Suma de Letras · 2014 · 400 pàgs.

Llengua Castellà

"—Qué es esto? —dijo mirándolo con suspicacia.

—Whisky, triple seco y zumo de naranja.

Dio un sorbo. Y luego otro más largo.

—Está muy bien.

—Sabía que le gustaría. Lo he hecho especialmente para usted. Se llama Bastardo Quejica." 
(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 19)

Uno más uno és una fotografia en color, un missatge del que no t’escapes, i és també, un elogi als perseverants. Narrativa anglesa, amb pinzellades d’humor, drama i romanticisme, Jojo Moyes eleva el gènere realista contemporani, a una nova dimensió. Al·leluia! Com prendre’s un cubanito a l’estiu: orxata ben fresca, combinada amb una bola de gelat de xocolata. Per separat mola, però junt...? Superb. El que jo us digui.

El llibre consta de quaranta-un capítols, cada un d’ells narrat per quatre personatges principals, amb un tons i veus ben diferenciades, la construcció de caràcter és fantàstica i molt visual. I tot i que el ritme de la novel·la és un punt inconstant, dividint-la en quarts, el primer va requerir-me bastant d'esforç (detalls descriptius que sentia que no li feien falta), els altres tres em van semblar fascinants. Dos dies em va durar, i tenint en compte el nivell d’estrés que em gasto, creieu-me, és poquíssim. La trama està molt ben elaborada, la narració és detallista i cuidada, i la traducció, brillant. Una qualitat literaria força més alta del que m'esperava, la veritat. Una sorpresa més.

Sinopsis

Coneixem la Jess, separada, al voltant dels trenta, amb dues criatures a càrrec, es guanya la vida netejant pisos i fent de cambrera al pub del poble. La Tanzie, la filla petita, és especial, un geni de les matemàtiques que adora a en Norman, el seu gos, i a en Nicky, el germà gran. Fill de l’exparella de la Jess, enganxat als videojocs, i d'aspecte estrany, en Nicky s’ha convertit en el sac de boxa dels companys de classe, i no sembla voler parlar-ne amb ningú. 

I l’Ed, programador informàtic, amb empresa pròpia i sense problemes econòmics, que es trobarà enfrontant-se, per un error estúpid, a una important batalla legal que l’obligarà a canviar de prioritats, i de punt de vista.

"Lo que pasa con los números —dijo, como si hubieran estado manteniendo una conversación totalmente diferente— es que no siempre son números. Quiero decir, i es imaginario. Pi, trascendente. Igual que e. Pero si los juntas, e elevado a i veces pi da menos uno. Forman un número que no existe. Porque menos uno no es un número, sino un lugar donde debería haber un número.

—Bueno, eso tiene todo el sentido —dijo Nicky.

—Para mí desde luego —dijo el señor Nicholls—. Me siento como un espacio donde debería haber un cuerpo." (Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 17)

Tots quatre, i sense esperar-s'ho, compartiran un llarg viatge amb cotxe, destí Escòcia, per a assistir a un concurs de matemàtiques, que podria canviar-los la vida per complet. Posant sobre la taula les diferents realitats vitals de cada personatge, i amb grans dosis d’humor i optimisme, qüestionaran tot el que creien saber, aprenent i desaprenent-se els uns als altres. Es veuran obligats a parlar i a obrir-se, a gestionar la solitud, a practicar l’empatia, escoltant-se, observant-se amb deteniment, i a deslliurar-se de prejudicis. Aquesta és la història de quatre persones, a qui només els fa falta uns quants quilòmetres, per a donar-se i donar-nos, una gran lliçó de vida. 

"—Entonces, ¿limpia usted muchas casas?

Ella frunció un poco el ceño.

—Sí.

—¿Tiene muchos clientes habituales?

—Es un complejo turístico.

—Y… ¿era esto lo que quería hacer?

—¿Que si quería limpiar casas? —Enarcó una ceja como para comprobar que le había preguntado eso—. Pues no. Yo quería ser buceadora profesional. Pero tuve a Tanze y no pude hacer que el cochecito flotara.

—Vale, era una pregunta idiota." 

(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 11)

Jojo Moyes escriu sobre les coses petites. Dibuixa amb pinzell fi uns personatges que t’atrapen, et remouen alguna cosa per dins, que necessita pair-se amb temps. És especialment delicada en l'escena, pots sentir-ne les olors i les angoixes, i tot i que el punt de partida és desolador, la narració és plena de llum i franquesa. Molt cuidada. M'ha captivat especialment el personatge de la Jess, em pregunto quantes mares com ella hi ha allà fora, mereixent més del que reben, però somrient i mirant als ulls a la vida. 'No em digueu què és el que no puc fer', ens diria ella. 

"Por eso no se había venido abajo cuando Marty la abandonó. Era lógico: él no podía hacerle daño. Lo único que le importaba de verdad a Jess eran aquellos dos niños y hacerles saber que estaban bien. Porque, aunque todo el mundo te tire piedras, si tu madre te respalda, estás bien. En lo más profundo de ti sabes que te quieren. Que mereces que te quieran." 

(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 17)

No he pogut escriure aquesta ressenya tot just acabar-me el llibre, perquè sentia que necessitava oxigenar-la, deixar-la créixer. No és un plaer ràpid, t'obliga a replantejar-te a tu mateix, però si en respectes el tempo, amb els dies, et sorprens pensant: Com m’ha agradat aquest llibre! He de recomanar-lo sí o sí. 

La Bella y la Bestia, 1991, tumblr.

"La ley de las probabilidades en combinación con la ley de los grandes números sostiene que, para lograr algo contra todo pronóstico, a veces tienes que repetir un acto un número creciente de veces para obtener el resultado deseado. Cuantas más veces, más probabilidades. O, como le explico a mi madre, básicamente tienes que insistir." 

(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 41)

Salut i lletres!

Mahalta.

Benito Taibo; (TED)

<< La República democrática de los Lectores >>

La majoria de records que tinc neixen de la casualitat, de la sorpresa, els fets que més em marquen, els que no oblido, són aquells que succeeixen sense esperar-m’ho. 

Ahir al vespre, mentre navegava per internet, vaig descobrir un vídeo molt especial. Es tracta d’una xerrada organitzada per TED, una comunitat sense ànim de lucre, fundada l'any 1984, que per mitjà de conferenciants d’origen i especialitats professionals diverses, tenen en comú la voluntat de difondre idees i missatges per al CANVI: social, econòmic, polític, tecnològic... etc.

En aquest cas, la xerrada va a càrrec de Benito Taibo (1960), escriptor mexicà i autor, entre d’altres de Persona Normal (2011) i Cómplices (2015), tots dos editats per Planeta. 

Confesso que encara no n'he llegit cap dels dos, tot i que n'he trobat crítiques boníssimes, sobretot de 'Persona normal', que fa setmanes que apareix en les 'millors lectures de l'any'. El que és segur, i amb data d'ahir, és que passen a formar part de la meva llista extensíssima de pendents, i absolutament necessaris. Un altre autor a seguir.

"No hay nada más peligroso que un lector." Benito Taibo, TEDtalk, 2 de novembre de 2015.

Aquest és un post ben senzill, simplement tenia ganes de fer-vos partícips de la meva troballa i convidar-vos, enèrgicament, a que us escolteu la xerrada, que tot i que a causa del marcat accent mexicà de l’escriptor, hi ha estones que costa d'entendre, no deixa de ser molt, molt interessant. Val la pena que us ho prengueu amb calma, i us la torneu a posar les vegades que facin falta. 
Un missatge per a la vida que, qualsevol de nosaltres, voldria ser capaç de transmetre a les futures generacions, i a les presents! Perquè mai no és tard, ni és mal moment, per obrir un llibre.

"Somos lo que hemos leído o seremos, por lo contrario, la ausencia que los libros han dejado en nuestras vidas?" Tomás Eloy Martínez.

Gaudiu-la. 

p.s El poema que recita l'escriptor, d'en Rafael Alberti, és 'de una belleza apabullante'. Us en deixo el link, per si voleu donar-li un cop d'ull :)

Salut i lletres!

Mahalta.

Ressenya: Fangirl.

(sona) - Fly me to the moon - Frank Sinatra

Títol Fangirl

Autor/a Rainbow Rowell

Ed. Alfaguara · 2014 · 512 pàgs.

Llengua Castellà

"—Entonces no has leído los libros.

—No soy muy aficionado a leer.

—Me parece que esa es la afirmación más idiota que has pronunciado nunca en mi presencia." 

(Fangirl, RRowell - capítol 11)

Vaig agafar aquesta novel·la amb escepticisme, m’explico, estava convençuda de trobar-me amb una obra entretinguda, juvenil, correcta per desembossar, i passar l’estona. N’havia llegit molt bones crítiques en els blogs literaris que segueixo, i és per això que vaig decidir arriscar-me. La primera sorpresa va ser la meva, en descobrir-me davant d’un dels llibres més deliciosos i originals que he llegit en els darrers mesos, sense exagerar. Em declaro molt fan de la prosa de Rainbow Rowell, és simplement preciosa, delicada i honesta, àgil, malgrat que ens presenti situacions complicades, els capítols no perden mai la llum que els acompanya. És un llibre inicialment juvenil, però jo el recomanaria, també, a tots aquells pares a qui els resulta difícil mantenir una conversa amb els seus fills, i a tots i totes aquelles joves que troben, en la ficció, un refugi segur.

Sinopsis

La Cath ha acabat la seva etapa a l’institut, és l’hora d’iniciar-ne una de nova i enfrontar-se a la universitat. Ella i la seva germana bessona, la Wren, amb qui sempre ha estat molt unida, cal que deixin la llar que han compartit amb el seu pare durant tants anys, un publicista que pateix un trastorn mental greu, i comencin un nou viatge. 

La mare, va abandonar-los sense explicacions quan elles eren petites. Cada una ha mirat de pair-ho com ha pogut, però d’entrada, el resultat no podria haver estat més diferent. Mentre la Wren sembla tota una relacions públiques, desinhibida, amant de la festa, desafiant, la Cath viu amb por, es refugia en els llibres, i en les fanfictions que escriu sobre en Simon Snow, el seu ídol literari (una mena d’homenatge al Harry Potter de J.K Rowling). És una gran escriptora, molt madura, i té milers de fans d’arreu del món, però amb això, ja no n’hi ha prou.

A la Cath li tocarà vèncer la dependència que pateix, trobar-se fora de la zona de confort, per a créixer, i poder avançar. Sense esperar-s'ho, comptarà amb l’ajuda de les persones que anirà coneixent: la Reagan, la seva malcarada, però autèntica, companya d’habitació, la professora d’escriptura creativa, la sra. Piper, i un company de classe, en Nick, un xic especial,  però, sobretot i més important, en Levi, que li obrirà una finestra al cel, posant en dubte tot el que creia saber. 

"—¿Alguna vez tienes la sensación —le preguntó a Nick el martes por la noche— de que eres un agujero negro, pero al revés…? 

—¿Algo que expulsa en vez de absorber? 

—Algo que es absorbido —intentó explicarse Cath. (...)—. El reverso de un agujero negro hecho de palabras. 

—Como si el mundo te estuviera exprimiendo el lenguaje.

—No tanto como exprimir, más bien como si las palabras surgieran de mi interior a tanta velocidad que ya no supiera ni de dónde proceden. 

—Y quizás has agotado tus provisiones de lenguaje —apuntó él solemnemente— y las tejes de carne y hueso. 

—De aliento —dijo ella..." 

(Fangirl, RRowell - capítol 10)

Cath - Fangirl, RRowell

Potser és perquè sempre he estat una freaky, més o menys discreta, o perquè molt sovint, durant la lectura, he sentit la veu de la protagonista com si fos la meva, el cas és que m’he enamorat d’aquesta història i dels seus personatges. Últimament, en els llibres que he anat llegint, totes les relacions, del tipus que siguin, es defineixen com a inconstants, un etern estira-i-arronsa entre els personatges, que hi ha cops que arriba a desesperar-me. No és el cas de Fangirl, en aquesta novel·la els protagonistes es donen la mà, s’ajuden a avançar i a mirar endavant amb optimisme. Podria ser més perfecte? No empalaguen, de fet, el component romàntic és el que té menys importància de la trama. 

M’encanta el detall que té l’autora al final de cada capítol, on afegeix fragments de la fanfiction que escriu i obsessiona la Cath, o fins i tot, del llibre original en el qual es basa. De fet, construeix cert paral·lelisme entre ella i els personatges de ficció, usant-los inconscientment com a via d'escapament emocional.

"Ya sé contra qué nos enfrentamos: contra mí.

«Contra lo que queda de ti», le había dicho el monstruo.

¿Y qué queda de mí?, se preguntó Simon. ¿Un fantasma? ¿Un vacío? ¿Un eco?

¿Un niño enfadado de manos inquietas?" 

(Fangirl, RRowell - capítol 28 (Simon Snow.))

Tota la novel·la és plena de detalls, de petits regals al lector. Costa taaant, trobar autors que no escriguin només per a ells mateixos! Parlar de trastorns mentals, de xocs emocionals, de superació del dolor, de la forma que ho fa Rainbow Rowell, tan plena de frescor i de veritat a la vegada, no ha de ser fàcil. 
Només per això, ja es mereix el meu respecte i reconeixement. Per això, i pel somriure estúpid que se’t dibuixa a la cara mentre llegeixes. Confesso que he estat endarrerint al màxim el moment d'acabar-lo,  sentia que encara no volia acomiadar-me'n, i això, només em passa amb els bons. En llegiré més, segur, seguríssim.

"A veces, escribir se parece a correr cuesta abajo. Los dedos vuelan por delante de ti en el teclado igual que hacen las piernas cuando no pueden resistir del todo la atracción de la gravedad." (Fangirl, RRowell - capítol 37)

Love Actually, 2003, tumblr.

Salut i lletres!

Mahalta.

Off topic - Per un grapat de samarretes.

(sona) - A woman's worth - Alicia Keys

El post d’avui és un outsider. Hi ha cops que se’m fa un nus a la panxa que no es calma, fins que l’aboco per escrit, tingueu paciència... ;) 

No em considero feminista, per costum miro de fugir del catàleg d’etiquetes, manca d’interès, diria. Malauradament, sembla que defensar l’equitat familiar i laboral, combatre les agressions masclistes, l’objectivació sexual, o en general, creure en els ‘drets de les dones’, et converteixen, sense saber-ho, en activista de Femen. No, d’això se’n diu: consciència de gènere.

text; Maria Mercè Marçal, dibuix; Marta Bellvehí

En els darrers dies hem estat testimonis de greus insults, atacs, i varietat de mofes, a les diputades de la CUP. Provinents, no només, de la suada caverna mediàtica, sinó també, d’altres líders polítics i xarxes socials. Amb l’única intenció de desacreditar-ne el discurs, ens han rebaixat a la superficialitat del debat estètic. Ens hi han rebaixat a tots, donat que fets com aquests, molt habituals en la política, no atempten només contra la dignitat de les diputades en qüestió, amb qui puc no compartir-hi les idees, sinó que representen un atac sexista, una agressió, que cal combatre i eradicar.

Discutir-ne les idees et situa en una posició d’igualtat vers l'altre, empoderes qui tens davant. En canvi, si el discurs el centres en qüestions, com: l’aspecte físic, el vestuari, el to o la forma de parlar, aconsegueixes que, sigui quin sigui el seu argument polític/ideològic, deixi de tenir cap mena de valor. Les desprofessionalitzes, les menysprees, i alhora, impossibilites que se n’escoltin les propostes. 

I no només això, sinó que el que és més greu, en una maniobra calculada, des de la posició de poder mediàtic/polític de la que gaudeixes, mires d’infantilitzar als votants i desviar-ne l’atenció cap on resideix el teu interès. I així, et carregues un dels drets humans més fonamentals en qualsevol sistema democràtic: la llibertat d’expressió. És un atemptat flagrant vers la representativitat d’en aquest cas, les diputades del Parlament, i cap a la democràcia mateixa. Vella política. Per un grapat de samarretes. 

tumblr.

No em malinterpreteu, em considero una ferma defensora de les formes, dins i fora l'àmbit polític, però ‘cada cosa al seu moment’. I com deia l’ex M H P Pujol, aquest debat, ara no toca. 

Ens n’hem cansat de personatges amb corbata que se n’enduen la meitat a casa i ens parlen de vostè. Sembla que ens posi això de la messianització low cost. Però ara el que toca és actuar, i ens pertoca a tots, perquè no val sortir al carrer o alçar la veu només quan els afecta als nostres. En un país normal, el que ha passat les últimes setmanes amb, entre d’altres, les diputades de la CUP, aquesta cultura masclista tan acceptada per acumulació, desencadenaria un rebuig fort i unànime. 

Contra qualsevol apologia de la violència i l’odi, contra la lapidació de la pluralitat ideològica, lluitem tots i diguem prou, perquè ningú més ho farà per nosaltres.

Salut i lletres!

Mahalta.

The Good Wife.

(sona) - The Thing About Love - Alicia Keys

Prepareu-vos una copa del millor vi que tingueu, i deixeu-vos portar, perquè aquesta sèrie no es mereix menys. Petits tastos, que els seus personatges arribin amb calma, cal dedicar-li temps. Ideal per a la nit del divendres.

Poseu-vos en mode repòs, i assegureu-vos que us heu alliberat dels doblatges, The Good Wife s’ha de veure en versió original. Aquesta és una joia que té nom, i cognom: 

Alicia Florrick. 

Comencem. 

The Good Wife (Sèrie de TV) - 9/10

Any d'estrena: 2009 - (...) 2016

País: Estats Units

Creador/s: Michelle King, Robert King
Guió: Michelle King, Robert King, Ted Humphrey

Repartiment principal: Julianna Margulies, Chris Noth, Josh Charles, Archie Panjabi, Christine Barangski, Alan Cumming

The Good Wife és, sobretot, una sèrie que des del conservadorisme en les formes transgredeix al que hem vist fins ara. 
Plena de gust i de caràcter en la trama, compta, fins al moment, amb set temporades i no sembla que hagi d’aturar-se aquí, tràgicament acaba d'anunciar-se que aquesta serà l'última temporada, estem de dol. Quan va començar a emetre’s, l'any 2009, va sorprendre que una cadena com la CBS apostés per un projecte com aquest, que no es talla a l’hora d'abordar temes tan polèmics, en la societat americana, com: La corrupció política, l'obscur poder dels lobbys, el model familiar, conflictes racials, tràfic de drogues..., etc. 

El quid de la qüestió està en la forma que té de tractar-ho, que no és descarnada, ni massa satírica, tot passa per un filtre emocional, que com qui no vol la cosa, ens imposa la protagonista quan hi connectem. És per això, repeteixo, que necessita ser digerida amb temps. 

The Good Wife, 2009, tumblr.

Honestament, el principal problema que té és el seu nom. No convida a parar-te i tastar-la, diries que és més del mateix, una altra sèrie procedimental d'advocats amb molta pasta i un bon vestidor. Meh. Error. I és per això, que em semblava important deixar escrit que, tot i la pèssima elecció del títol, val la pena donar-li una oportunitat. De fet, The Good Wife, és una procedimental, però com us deia, aquest no n'és el punt neuràlgic. 

Alicia Florrick (Julianna Margulies) és l'esposa del Fiscal del districte de l'estat d'Illinois, Peter Florrick (Chris Noth, el recordareu com a Mr Big a Sex in the City... ahà, unbeliavable), advocada de formació, ho deixa per a dedicar-se a fer de mestressa de casa, i per cuidar-se dels seus dos fills adolescents. L'esposa perfecta. Però ben aviat descobreix que el senyor Florrick, és un cabrit coronat. No només li ha estat infidel, durant una pila d'anys, amb la meitat de les prostitutes de l'estat, sinó, que a més, està ben empastifat en tot tipus de corrupteles. Total, que passa el que passaria en un país normal, l'enganxen, es fa públic, i va uns quants anys a la presó. 

(- Hola? Que hi és el sr. Millet? Que se ponga.)

The Good Wife, 2009, tumblr.

L'Alicia doncs, es veu obligada a tirar endavant, però el canvi de posició és sagnant, i la seva vida privada constantment exposada als mitjans de comunicació. Decideix tornar a treballar com a advocada, i anar a la recerca d'un bufet que accepti contractar-la, tot i els anys que ha passat en excedència. És, en aquest punt, que comença a endevinar-se la vertadera joia que tenim entre mans. I és que l'Alicia, malgrat sembli impossible, no deixa a en Peter, decideix mantenir-se al seu costat durant tot el procés, però...

L'haureu de veure. No vull esguerrar-vos-la. 

Dir-vos només que ella està esplèndida, que té escenes fantàstiques,  i que el treball interpretatiu grupal, és impressionant. Destaco especialment (obviant el de J.Margulies, que ja he comentat) el d'Alan Cumming, que em sembla un personatge deliciós. Tots ells molt consistents, mooolt treballats. Els odies, te'ls estimes, pateixes, hi connectes moltíssim i fins i tot, hi ha capítols, d'una comicitat altíssima. 

Alan Cumming, TGW, 2009, tumblr.

La sèrie va llençant trames sempre que pot, explicant-nos qui és qui, prenent l'Alicia com a fil conductor, al seu ritme, que no és especialment àgil, però no arriba mai a fer-se pesat.

Al llarg de la trama, aprofitant els casos que es van tractant, van participant esporàdicament actors tan majúsculs com Carrie Preston, Nathan Lane o John Nobel (sí! Walter a Fringe!) I malgrat el temps que porta en antena, que l'ha obligat a tenir temporades més inestables (a la sisena li va costar arrancar), ha après a capejar el temporal i ha reviscut més forta que mai. 
Perquè, si us he de dir la veritat, va ser després de veure el desè capítol de la setena temporada, que em vaig decidir a escriure aquest comentari. IMPRESSIONANT (i no és l'únic).

És una llàstima que no se'n parli més, i una injustícia. Si em pregunteu a mi, és una de les millors que he vist mai, sens dubte. Ha estat nominada als Emmy nombroses vegades, però només la seva protagonista, al 2011, i Archie Panjabi (Kalinda a la sèrie), com a millor actriu de repartiment, han rebut el premi. 
Molt recomanable, però molt. :) Espero que us agradi. 

Salut i lletres!

Mahalta.

Guilty pleasures vol. 1

(sona) Sugar - Maroon 5

(... que no t'hauries de perdre si ets tan bleda com jo) Perquè tots en tenim de plaers culpables. Vicis inconfessables que ens fan envermellir i que guardem secretament, just al costat de la nostra dignitat. En la línia d'Imprescindibles, us parlo d'objectes culturals que he devorat al llarg dels anys. A glopets petits, no us espantaré abans d'hora :) 

tumblr.

Any nou, vida nova! Fora vergonyes! Mirar documentals sobre músics desapareguts està molt de moda, però siguem honestos, amb les següents no ens adormim mai. Embrutar-se les mans deixant de banda les bones maneres, un parell de vegades a l'any, va la mar de bé. Fins i tot diria que és saludable. Segur que Freud, de tant en tant, també xarrupava caps de gamba. 

Qui ens jutjarà? Al cap i a la fi a aquest blog encara el segueixen 4 gats, aprofitem-ho ;)

Me n'oblidava, a casa nostra no s'estilen massa les litrones de gelat de xocolata, rotllo americà, però per a acompanyar qualsevol de les propostes que us faig, la nutella és l'ingredient perfecte.

Vol. I ; Les pel·lis que adoro en la intimitat (sóc una romàntica)

• La Princesa Prometida 1987, (EU) 

Director: Rob Reiner 

Repartiment principal: Cary Elwes, Robin Wright, Mandy Patinkin

"Mi nombre es Íñigo Montoya. Tu mataste a mi padre. Prepárate a morir!"

Ah... (sospir) Us presento en Westley, el meu primer amor (a.k.a Cary Elwes). No recordo quan la vaig veure per primera vegada, es va estrenar abans que jo nasqués, però dubto que construís frases amb coherència. Emocionar-me amb aquest tipus de pel·lícules és innat, i si a més li sumem prínceps, espases, bruixes i postes de sol... BINGO. Ja em tenen. Sóc tova. El guió és força divertit, m'encanta el moment Íñigo Montoya, que a més, com a curiositat, l'interpreta l'actor Mandy Patinkin, un dels protagonistes de la sèrie Homeland. La princesa és la Robin Wright, que segur també recordareu de House of Cards. Una peli que no ha envellit massa malament, tot i els clixés de gènere: princesa amb dificultats necessita príncep al rescat. Què hi farem. La producció té un punt vintage que mola i, com a bon plaer culpable, no em canso mai de veure-la. 

The Princess bride, 1987, tumblr

• A walk to remember  (Un paseo para recordar) 2002, (EU)

Director: Adam Shankman

Repartiment principal: Mandy Moore, Shane West

"Be with someone who brings out the best in you."

La Jamie (Mandy Moore), és càndida, conservadora i l'única filla del pastor de l'Església del poble. En Landon (Shane West), popular i descarat, ha crescut en una família humil. Criticar aquesta pel·lícula seria com pegar-li amb un bat de beisbol a un sac ple de gatets. Molta tendresa, promesa d'amor etern i llàgrimes. Fertilitzant de la frustració femenina adolescent, és complicat estar-hi a l'altura nois. Ni un gran guió, ni una gran interpretació, és dolenta i previsible, no ens enganyem. Marca totes les caselles de tòpics, però per alguna cosa l'afegeixo en aquest llistat.
I queeè? És com quan et menges una bossa ben plena de llaminadures, saps que acabaràs amb mal de panxa, però el que t'importa és el gerundi, i endavant. Mort per diabetis.

A Walk to Remember, 2002, tumblr.

• P. S I love you 2008, (EU)

Director: Richard LaGravenese

Repartiment principal: Hilary Swank, Gerard Butler

"Don't be afraid to fall in love again. Watch out for that signal when life as you know it ends. 

P.S I will always love you."

G-e-r-a-r-d-B-u-t-l-e-r. I res més, ho podríem deixar aquí, però NO! És que a més de tota la seva hipnotitzant masculinitat, aquesta és una pel·lícula taaan rebonica, que ploro arcs iris, muntada en un unicorn rosa, cada vegada que la veig. I vosaltres també plorareu, moltíssim, i riureu, perquè us deixarà una mica catatòniques. La crítica la va destrossar, els va semblar massa sensiblera, però qui n'esperava teoremes morals? Compleix el seu objectiu. En acabar, tots volem fer la cullereta una estona, ni que sigui amb el coixí. I personalment, crec que la Hilary Swank està prou bé. No us en faré cap spoiler, no se n'ha d'explicar ni una coma. Però aviso, això no passa, no trobareu irlandesos solters com ell... és ficció. Ho sento, algú ho havia de dir.

P.S I Love You, 2008, tumblr.

• The Notebook (El Diario de Noa) 2004, (EU)

Director: Nick Cassavetes

Repartiment principal: Ryan Gosling, Rachel McAdams

"It's not going to be easy. It's going to be really hard. We're going to have to work at this everyday, but I want to do that because I want to be with you. I want all of you, forever, you and me, everyday."

Hi havia de ser. Sí o sí. I no em digueu que sóc l'única, perquè el 80% de la població femenina dels 90, com a mínim, adora absolutament aquesta pel·lícula. I avui compara, o ha comparat, la seva relació de parella amb la que mantenen en Noah (Ryan Gosling) i l'Allie (Rachel McAdams). Confesseu-ho, vosaltres també ho heu fet. (Si se n'ha sortit, feliciteu-vos) 
Carolina del Nord, finals dels anys 30, en Noah viu amb el seu pare, i s'ocupa de totes les despeses, l'Allie Nelson és una noia de bé, farta de fer sempre el que li diuen. S'enamoren, però sembla que tot els va en contra. Fins aquí tot com sempre, però realment és una bona comèdia romàntica. Les interpretacions dels dos actors són molt correctes, de fet ells suporten el pes de la pel·lícula. La fotografia i el disseny de vestuari és elegant, bé, què us he de dir, una de les meves preferides. I que no me'n facin mai cap remake, que és perfecta i rodoneta tal com està i me l'ha destrossarien. 

The Notebook, 2004, tumblr.

• Frozen 2013, La Sirenita 1989 (whatever, Disney)

La Sirenita, 1989, tumblr

"Only an act of true love can thaw a frozen heart."  Frozen.

No podia obviar la factoria Disney. El meu avi em va regalar la primera pel·lícula amb VHS (creieu-vos-ho, encara no existia internet), La Sirenita, quan tenia quatre o cinc anys. El pobre no sabia que estava alimentant un monstre. Filla única com sóc, i apassionada, em passava el dia reproduint-ne els diàlegs i les cançons, me les sé des de llavors. O que els hi preguntin a les meves amigues, després d'un sopar on hi ha abundat el vi.
Sé que corro el risc de patir una massacre feminista, que sembla tenir jurada una guerra contra les princeses Disney, però escolteu, això se soluciona llegint. No penso carregar-me tots els meus records d'infància per no sé quina mena de prejudicis absurds. A més, ara sembla que s'estan posant les piles, i elles també lluiten contra els dolents, oi? Visca la dona emancipada. L'última que n'he vist, Frozen, em va encantar, perquè us en feu una idea, aprofito quan hi ha nens al voltant per proposar de veure-la, així com qui no vol la cosa. Fluint.

Let it goooo!! Let it goooo!! 

Frozen, 2013, tumblr.

(Continuarà...)

Gràcies.

Mahalta.

Beware the dog.

(sona) Rude - Walk off the Earth

Diuen que els problemes no venen mai sols. Ha-ha. Aquí, qui us parla, en té un cum laude. El cul encetadíssim, perquè ens entenguem. Què us he d'explicar? No sóc de les que quan entra en una habitació, l'il·lumina. No irradio carisma, ni optimisme, desencanteu-vos. Gràficament, sóc de les que es recolza en un costat, en una posició que mira de ser sexy i interessant (posant 'morritos', que és la marca de la casa), i n'apaga els llums per accident.

tumblr.

Prenc la ironia del moment com a defensa i pobre del qui es posi amb mi abans que jo mateixa, Tarantino al meu costat pentina princeses. Beware the dog.

El que us deia, no tinc tendències hippies, no suporto els missatges motivacionals d'en Cohelo, ni em poso encens per estudiar. Més aviat em pesa la tossuderia, i amb això vaig tirant, insistint, prenent-me el tema del ridícul a la lleugera.

Però hi ha cops que tens el pap tan ple que és necessari deixar-se anar, ja em perdonareu, avui m'agafeu així. 

Si sóc del tot sincera, em reconec certa tendència a la hipocondria, a més a més, m'autodiagnostico, i sovint ho faig mitjançant sant Google, total, que sempre és càncer. 

M'he passat els últims 10 anys sense visitar cap dentista. I no és per fòbia, no tinc problemes amb les bates blanques, però, en general, he gaudit d'una bona salut dental. Doncs, en aproximadament un semestre, he conegut el 80% de les patologies del vademècum odontològic. Així, de primera mà, que és com mola més. 

Però el que mola de veritat és el que val un queixal, ep, a preu de llauneta de caviar iraní. Un parell d'hipoteques per queixal, mínim.

Que no tinc dret ni a espolsar-me les misèries a base de xocolata, que és ben sabut que és l'antidepressiu més efectiu que hi ha (a falta de pan...) va i em surten, no una, sinó, mitja dotzena, de càries!! Comptant-ho ràpidament. 

tumblr.

L'acudit s'acaba quan t'entreguen el total de la factura. I llavors, amics meus, toca decidir què en serà del mes vinent. Tu, que vas de personeta gran, i que encara et fan falta un parell de clatellots per a ubicar-te (i uns quants estalvis). O t'ho arregles, i llueixes un somriure profident sense infeccions, o vas de ventre. Però tot no pot ser. 

Com aneu de receptes d'arròs? Amb il·lusió. Puto Carpe Diem. 

Marta Bellvehi ©

Salut i lletres, optimistes!

Mahalta.