He vuelto.

¿Que quién soy? Fácil. Soy Marta. O Mahalta. La volátil. La misma que hace un año os escribía. ¿Lo recordáis? Difícilmente, pero aún así. Soy la misma, y a la vez, distinta. Soy todo lo que he vivido desde entonces, que es mucho. Soy todo lo que he aprendido en el trayecto, que es poco. Soy mis palabras, y mis silencios, mis obsesiones, soy mis quejas y desvaríos, mis luchas y mis sueños.

Y estoy de vuelta.

Reseña: La voz de Archer

(suena) Billie Jean - versión de The Civil Wars

¡Hola lectores!

Hoy toca la reseña semanal, y creo que generará un poco de debate... Veréis porqué.

Voy a discernir de la opinión de la mayoría, ¡pero sentiros libres de indignaros! Lo entenderé, incluso me gustará. Discrepad y comentadme ;)

Título: La voz de Archer

Autor/a: Mia Sheridan

Ed. Pàmies · 2015 · 356 págs.

ISBN 9788416331536

¡Lo quiero!

Reseña: Instant Karma

(suena) - Instant Karma! - John Lennon

¡¡Por fin!! Vuelvo a estar entre los vivos. Semana dura. Últimamente no estoy siendo nada constante con los posts, demasiados frentes abiertos y yo armada con flores y sonrisas. Coñazo de hippie. Peeeero prometo volver a coger el ritmo, me esforzaré para que Imprescindibles salga adelante. 

Preparada la artillería pesada. 

Otra de mis reseñas. Espero que la disfrutéis tanto como yo. Let's get started.

Título Instant Karma

Autor/a Wendy Davies // Merche Murillo + Fatima Embark

Ed. Suma de Letras · 2016 · 502 págs.

Lengua Castellano

ISBN 978-84-8365-789-8  

"–Tengo Asperger – soltó Rin al cabo de un rato. 

–¿Qué? – Via le miró de hito a hito, como si acabara de hablar en otro idioma. 

–Estás triste y debería decirte o hacer algo que te animase. Pero no sé. No se me da bien la gente. 

–¿Asperger? 

–Es un trastorno del espectro autista. Solo quiere decir que soy diferente. 

–¿Y quién no lo es?" 

(Instant Karma; Wendy Davies - pág. 152)

Reseña: La Chica del Tren.

(suena) - Hello - Adele

Título La Chica del Tren

Autor/a Paula Hawkins

Ed. Planeta · 2015 · 493 págs.

Lengua Castellano 
ISBN 978-84-08-14147-1

"(...)No, se debe a que me siento parte de este misterio. Estoy conectada a él. Ya no soy sólo una chica del tren que va de arriba abajo sin propósito alguno. Quiero que 'X' aparezca sana y salva. De verdad. Pero todavía no." 

 (La chica del tren; Paula Hawkins - pág. 145)

La Chica del Tren fue, sin duda, el gran hype de 2015. 

Todo el mundo hablaba de él, hasta los lectores no habituales. Lo recomendaban constantemente en la radio, y se especulaba con llevarla al cine (ahora ya es una realidad, la peli la dirigirá Tate Taylor, director de ‘Criadas y Señoras’, y la protagonizará la fantástica Emily Blunt). 
¡Y yo aún no lo había leído! Horror, imperdonable. 

Así que lo pedí para Navidad, esperando que terminara cayendo, y como me porté genial, mis deseos fueron cumplidos. ♥︎♥︎♥︎ 

Cabe decir que es una edición preciosa, papel reciclado y tapa dura, sobrio, de las que me gustan. Paula Hawkins, comparte historia personal con otras famosas autoras. Periodista en bancarrota, había publicado bajo seudónimo diversas novelas de género romántico, sin mucho éxito, hasta que llegó La Chica del Tren, que con más de seis millones de copias vendidas, se ha convertido en su gallina de los huevos de oro, sobretodo en el mercado anglosajón. 

Paula Hawkins, autora.

Es una novela absorbente, un tanto oscura y agobiante, muy acorde con el estado emocional de su protagonista, Rachel, durante la trama. Ambientada en el Londres industrial, y narrada en su totalidad por voces femeninas, que van cambiando según el contexto y sin patrón concreto. Pero es importante fijarse en las fechas, que nos marcan y nos sitúan en la historia. 

Éste es, también, un thriller escrito en presente de indicativo, lo cuál no tengo claro si me gusta o no, creo que le quita un poco de ritmo. 

Lo más curioso de todo es como la autora juega con el papel de los trenes, desde un principio, como lector, tienes la sensación de encontrarte totalmente perdido en la oscuridad de un túnel, y a medida que va avanzando aumenta la sensación de frío y desazón, de duda, quizá hasta de embriaguez, para empezar a ver una pequeña luz hacia el final. Concretamente, en mi caso, en la página 380, que fue donde tuve claro quién era el "malo malísimo". Medianamente predecible.

Ressenya: Horizonte Martina

(sona) - Steamroller - James Taylor

Títol #1 Martina con vistas al mar  #2 Martina en tierra firme

Autor/a Elísabet Benavent

Ed. Suma de Letras · 2016 · e-book, 400/500 pàgs.

Llengua Castellà

"Empiezas el martes. Bienvenida a El Mar. Bienvenida al giro que cambiará tu vida, Martina." 

(Martina con vistas al mar; Elísabet Benavent - cap. 4)

Ja us havia parlat de l’Elísabet Benavent, en el post que vaig fer sobre els favorits del 2015. És una autora que segueixo de prop. En una mena d’intercanvi coherent, als seus llibres els demano allò que saben donar-me, i sense més. No n’espero una qualitat narrativa alta, fal·làcies vitals, o teories metafísiques impossibles. Pretenc que em facin passar un parell de dies divertits, somrient davant les seves pàgines, i imaginant, que aquella pot ser temporalment la meva vida, els meus problemes, o ells, els meus amants. I sempre compleixen, sobradament. 

L'Elísabet Benavent està de moda, és l’aposta segura de la seva editorial, Suma de Letras. No és d’estranyar que últimament ens la trobem fins a la sopa. Un estil lliure, sexy, esbojarrat i sense pretensions, és la clau del seu èxit, dotant sempre d'intensitat la quotidianitat.

"–No. Tú te crees que por correr más rápido ese futuro que tantas ganas tienes de vivir vendrá antes, pero ¿sabes qué? Que si sigues haciéndolo, llegarás cansado y no te esperarán más que los jirones de aquello que quisiste coger por el camino y que rompiste de tanto tirar." (Martina con vistas al mar; Elísabet Benavent - cap. 41)

Elísabet Benavent.

Horizonte Martina és la darrera bilogia que ha publicat, seguint la fórmula de l’èxit i repetint patrons. Ha fet ‘més del mateix’. Gènere romàntic-eròtic postmodern. Però no ho critico, en absolut, em sembla fantàstic que hi hagi qui d’entrada no busqui cap profunditat artística ‘per se’, i que així, em permetin desconnectar llegint. Sembla un oxímoron, però no ho és. 

Una de les coses que més m’agraden de la seva narrativa, és la forma en què construeix a les protagonistes femenines. Elles mai no són princeses buscant qui les salvi de l’avorriment, sinó dones al voltant dels trenta, sovint amb corbes, vestint talles d’adulta. Independents, malparlades, plenes de dubtes, que no obstant això, tiren endavant, planten cara. Què?Hi encaixeu? I és que a més, totes les seves novel·les són un gran elogi a l'amistat, aquella que et porta a preguntar: –A qui hem de matar?!, quan la cosa es complica. Tot ben amanidet amb un bon raig d'humor i un polsim de mala llet, perquè Benavent escriu així, pel boc gros, sense filtres ni pudor. Que cada cosa té el seu nom i no estem en edat de cansar-nos amb subtileses, que si s’ha de dir cul, es diu cul i palante, que tots en tenim un, i la bellesa sempre és subjectiva. 

tumblr.

Sinopsis

"Pablo Corazón de León te pone a ti de muy buen humor, ¿eh? Pues que sepas que me caes mejor cuando eres un robot que imita las emociones humanas. Me perturba que las tengas por ti misma. Debes estar violando al menos dos de las tres leyes de la robótica de Asimov. Te programaron para protegernos, no para sentir." (Martina con vistas al mar; Elísabet Benavent - cap. 55)

La Martina treballa com a cuinera en un hotel de Madrid. És una noia quadriculada, racional, un pèl freda, sovint callada. Exhaustiva en la feina. No  li escau socialitzar amb els altres, és conscient de les seves limitacions. Estabilitat i rutina, són la seva marca vital. L’Amaia és infermera i és, també, una de les seves millors amigues, irreverent, esbojarrada, pura adrenalina. La Sandra, l'últim personatge femení important, és superficial i un punt esnob, fa anys que es prepara unes oposicions per treballar com a notaria, però s'ho pren amb calma.  

I... (so de tambors) en Pablo. Xef d’un dels restaurants més importants de la capital, avantguardista, genial, un modernillo, que ho sent i ho viu tot a màxima potència. Enamorat de l’amor, estima per sobre de les seves possibilitats, per sobre, fins i tot, del que és saludable. 

En un cop de sort la Martina entrarà a formar part de la plantilla d’en Pablo Ruiz. No podien trobar-se, i descobrir-se, dues persones aparentment més diferents. Només tenen una cosa en comú, l'amor per la cuina.

El Mar, un restaurant, un escenari i una promesa. Que tot ho broda, fins i tot els tovallons. 

"Chéjov dijo: «La medicina es mi esposa legal; la literatura, solo mi amante»—murmuré viendo los primeros reflejos anaranjados del cielo, en el agua.

—Es curioso…, se le conoce más por la pasión que le dedicó a su amante que por el amor a su mujer, ¿no?

—A veces la vida es así. Sencillamente encontramos un poco más tarde el amor de nuestras vidas. " (Martina con vistas al mar; Elísabet Benavent - cap. 65)

Sent del tot sincera, aquests no han estat, en general, els llibres que més m'han agradat de l'Elísabet Benavent. Potser és perquè venia de lectures molt potents, però els hi he trobat més peròs que a la resta, sobretot al primer. Massa espai per la reiteració de les descripcions de caràcter, o per les neures dels seus personatges. Un llenguatge una mica passat de voltes, que fent un bon ús de la ironia, no caldria repetir tant. I que consti que no hi tinc res en contra, com he dit abans, m'agrada la irreverència, però hi ha hagut estones en què ha arribat a cansar-me una mica. 

Obviant això últim, m'ho he passat pipa. Martina en tierra firme, la segona novel·la de la bilogia, té un dels epílegs més intensos que he llegit fins ara. Llagrimetes. A més, he descobert que en Pablo és el meu prototipus d'home ideal. (Apa, vés i busca'l reina) 

Poques vegades m'havia agradat tant un personatge masculí, amb els seus pros i els seus contres. La veu narradora va canviant segons el capítol, així, el lector és capaç d'empatitzar amb totes dues vivències. Doncs bé, decididament jo he empatitzat molt més amb la d'ell, la d'en Pablo. Probablement perquè en comparteixo la passió i la visceralitat, la constant continència emocional de la Martina... m'ha exasperat una mica. 

"–No puedo–conseguí balbucear-. No puedo, Pablo. Y me mata.

–Sí que puedes. No te convenzas de lo contrario. Apóyate en mí y yo lo haré en ti." (Martina en tierra firme, Elísabet Benavent)

Sigui com sigui, si no passeu pel vostre millor moment, i necessiteu una descàrrega d'energia ràpida, en plan "la Joie de Vivre", aquests són els vostres. Seguirem amatents a tot el que publiqui aquesta autora.


p.s No he afegit més fragments de Martina en tierra firme, perquè no vull fer-vos 'spoilers' i que acabeu odiant-me... ;) 

Salut i lletres!

Mahalta.

Ressenya: Uno más uno.

(sona) - All night long - Jason Mraz (Lionel Richie)

Itunes estava de celebració, no em pregunteu que se celebrava, ni idea, el cas és que tenien un llistat de títols a preu de ganga, dos eurets, fins i tot algú amb una economia com la meva podia deixar-se anar una mica. Vaig triar-ne un a la babalà, aquest era el nivell, guiant-me per ‘Me before you’, una altra novel·la de l’autora de la què havia sentit molt a parlar, vaig fer-me amb ‘Uno más uno’. El resultat, n’és el següent.

Títol Uno más uno

Autor/a Jojo Moyes

Ed. Suma de Letras · 2014 · 400 pàgs.

Llengua Castellà

"—Qué es esto? —dijo mirándolo con suspicacia.

—Whisky, triple seco y zumo de naranja.

Dio un sorbo. Y luego otro más largo.

—Está muy bien.

—Sabía que le gustaría. Lo he hecho especialmente para usted. Se llama Bastardo Quejica." 
(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 19)

Uno más uno és una fotografia en color, un missatge del que no t’escapes, i és també, un elogi als perseverants. Narrativa anglesa, amb pinzellades d’humor, drama i romanticisme, Jojo Moyes eleva el gènere realista contemporani, a una nova dimensió. Al·leluia! Com prendre’s un cubanito a l’estiu: orxata ben fresca, combinada amb una bola de gelat de xocolata. Per separat mola, però junt...? Superb. El que jo us digui.

El llibre consta de quaranta-un capítols, cada un d’ells narrat per quatre personatges principals, amb un tons i veus ben diferenciades, la construcció de caràcter és fantàstica i molt visual. I tot i que el ritme de la novel·la és un punt inconstant, dividint-la en quarts, el primer va requerir-me bastant d'esforç (detalls descriptius que sentia que no li feien falta), els altres tres em van semblar fascinants. Dos dies em va durar, i tenint en compte el nivell d’estrés que em gasto, creieu-me, és poquíssim. La trama està molt ben elaborada, la narració és detallista i cuidada, i la traducció, brillant. Una qualitat literaria força més alta del que m'esperava, la veritat. Una sorpresa més.

Sinopsis

Coneixem la Jess, separada, al voltant dels trenta, amb dues criatures a càrrec, es guanya la vida netejant pisos i fent de cambrera al pub del poble. La Tanzie, la filla petita, és especial, un geni de les matemàtiques que adora a en Norman, el seu gos, i a en Nicky, el germà gran. Fill de l’exparella de la Jess, enganxat als videojocs, i d'aspecte estrany, en Nicky s’ha convertit en el sac de boxa dels companys de classe, i no sembla voler parlar-ne amb ningú. 

I l’Ed, programador informàtic, amb empresa pròpia i sense problemes econòmics, que es trobarà enfrontant-se, per un error estúpid, a una important batalla legal que l’obligarà a canviar de prioritats, i de punt de vista.

"Lo que pasa con los números —dijo, como si hubieran estado manteniendo una conversación totalmente diferente— es que no siempre son números. Quiero decir, i es imaginario. Pi, trascendente. Igual que e. Pero si los juntas, e elevado a i veces pi da menos uno. Forman un número que no existe. Porque menos uno no es un número, sino un lugar donde debería haber un número.

—Bueno, eso tiene todo el sentido —dijo Nicky.

—Para mí desde luego —dijo el señor Nicholls—. Me siento como un espacio donde debería haber un cuerpo." (Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 17)

Tots quatre, i sense esperar-s'ho, compartiran un llarg viatge amb cotxe, destí Escòcia, per a assistir a un concurs de matemàtiques, que podria canviar-los la vida per complet. Posant sobre la taula les diferents realitats vitals de cada personatge, i amb grans dosis d’humor i optimisme, qüestionaran tot el que creien saber, aprenent i desaprenent-se els uns als altres. Es veuran obligats a parlar i a obrir-se, a gestionar la solitud, a practicar l’empatia, escoltant-se, observant-se amb deteniment, i a deslliurar-se de prejudicis. Aquesta és la història de quatre persones, a qui només els fa falta uns quants quilòmetres, per a donar-se i donar-nos, una gran lliçó de vida. 

"—Entonces, ¿limpia usted muchas casas?

Ella frunció un poco el ceño.

—Sí.

—¿Tiene muchos clientes habituales?

—Es un complejo turístico.

—Y… ¿era esto lo que quería hacer?

—¿Que si quería limpiar casas? —Enarcó una ceja como para comprobar que le había preguntado eso—. Pues no. Yo quería ser buceadora profesional. Pero tuve a Tanze y no pude hacer que el cochecito flotara.

—Vale, era una pregunta idiota." 

(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 11)

Jojo Moyes escriu sobre les coses petites. Dibuixa amb pinzell fi uns personatges que t’atrapen, et remouen alguna cosa per dins, que necessita pair-se amb temps. És especialment delicada en l'escena, pots sentir-ne les olors i les angoixes, i tot i que el punt de partida és desolador, la narració és plena de llum i franquesa. Molt cuidada. M'ha captivat especialment el personatge de la Jess, em pregunto quantes mares com ella hi ha allà fora, mereixent més del que reben, però somrient i mirant als ulls a la vida. 'No em digueu què és el que no puc fer', ens diria ella. 

"Por eso no se había venido abajo cuando Marty la abandonó. Era lógico: él no podía hacerle daño. Lo único que le importaba de verdad a Jess eran aquellos dos niños y hacerles saber que estaban bien. Porque, aunque todo el mundo te tire piedras, si tu madre te respalda, estás bien. En lo más profundo de ti sabes que te quieren. Que mereces que te quieran." 

(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 17)

No he pogut escriure aquesta ressenya tot just acabar-me el llibre, perquè sentia que necessitava oxigenar-la, deixar-la créixer. No és un plaer ràpid, t'obliga a replantejar-te a tu mateix, però si en respectes el tempo, amb els dies, et sorprens pensant: Com m’ha agradat aquest llibre! He de recomanar-lo sí o sí. 

La Bella y la Bestia, 1991, tumblr.

"La ley de las probabilidades en combinación con la ley de los grandes números sostiene que, para lograr algo contra todo pronóstico, a veces tienes que repetir un acto un número creciente de veces para obtener el resultado deseado. Cuantas más veces, más probabilidades. O, como le explico a mi madre, básicamente tienes que insistir." 

(Uno más uno, Jojo Moyes - capítol 41)

Salut i lletres!

Mahalta.