Qui sóc?

(sona) Mushaboom - Feist

"Todos somos mortales hasta el primer beso y la segunda copa de vino" Eduardo Galeano

Vaig néixer on la boira és fidel, la matinada del vint de febrer de mil nou-cents vuitanta-vuit. La meva mare diu que no va ser un part fàcil. La crec. 

No he estat mai una persona discreta, sempre li he trobat cert atractiu a fer-me veure, des de ben petita. Quan algú demanava un voluntari per fer de conillet d’índies, em faltava temps per a oferir-me.

M’avorreix que em posin límits i a la vegada sóc la primera a posar-me’n, m’atrauen els reptes, provar fins on puc arribar, no suporto que em diguin que no. 

Hi ha qui dirà que escalo parets planes, que em complico la vida, el que no entenen és que sóc una addicta a l’adrenalina del dubte.

M’he creat un discurs propi on hi ha espai per a massa coses, sóc volàtil però no sóc voluble, i no, no és el mateix. Estimo en absoluts. No he fet mai res com i quan tocava i això m’ha portat per camins alternatius dels què no m’avergonyeixo, o miro de no fer-ho. La meva opinió és forta, però no em fa por equivocar-me. Sóc fidel i de plor fàcil. Encara aprenc a acceptar la crítica i a no aixecar massa la veu. No m’agrada la gent que s’alimenta de prejudicis, o que es deixa anar abans de lluitar. 

De naturalesa desordenada m’obligo a organitzar-me, em van dir que el teu entorn és un reflex de com es troba el teu interior i no obrirem aquesta porta.

Sóc una apassionada de la literatura, el cinema, el món de la televisió, la política i la sociologia, que és el que he estat estudiant fins ara per mirar de fer-me algú de profit. 

Em posa la gent que pensa i que es commou. 

El primer llibre que recordo haver-me llegit és La Bruixa Maduixa, de la Gloria Fort, me’l va comprar la meva mare un migdia de fa uns vint anys, en una gran superfície de cuyo nombre no quiero acordar-me (publicitats gratis, aquí, no). 

Quan era petita, el meu pare em feia practicar l’anglès. Em traduïa cançons de James Taylor, Dire Straits o dels Beatles mentre sonaven al cotxe, perquè poguéssim compartir-ne les històries. Gràcies a això els adoro a ells i a ell. 

Ara sóc jo qui l’obliga a mirar-se les sèries en versió original, no suporto els doblatges (no és res personal).

Com veieu em costa poc, molt poc, despullar-me emocionalment. I espero que trobeu en aquest escrit una invitació a seguir-me, no voldria espantar-vos abans d’hora, si ho feu, us asseguro que jo no podré deixar d’agraïr-vos-ho.

tumblr.

Gràcies. 

Mahalta.